De què serveix tenir una cara bonica si la dus plena cicatrius? Això devien pensar els futbolistes de l'Arsenal quan van plantejar a Arsène Wenger si no seria recomanable revisar els seus estatuts futbolístics. Res de canvis dràstics, i encara menys de renunciar a una filosofia “innegociable”, només repassar la lletra petita. I l'alsacià, en un exercici d'humilitat, va accedir a escoltar la veu del seu vestidor, bloquejat mentalment, fart de perdre en grans escenaris. Per una vegada, l'Arsenal va rebaixar els seus nivells de romanticisme, va inflar el pit de pragmatisme i va sortir a l'Etihad Stadium amb un resultat entre cella i cella. Aquell dia, el 24 de gener del 2015, els gunners van perdre la possessió de la pilota, element sagrat des de l'arribada de Wenger, però van guanyar 0-2 el City després de cinc anys sense victòries a Manchester, ni a l'Etihad ni a Old Trafford.

“De vegades, l'equip necessita sentir-se primer de tot sòlid i segur abans de poder mostrar el seu talent”, va justificar Wenger, que des d'aquell dia i a petició dels futbolistes, ha incorporat unes gotes de mesquinesa a la seva recepta. Només dos o tres, però han estat suficients per canviar la moral del seu equip contra els equips grans.

En alguns moments, l'Arsenal ha canviat l'argument de la pel·lícula i ha descentrat el rival. Al Chelsea, totalment en la Community Shield del mes d'agost. Mourinho es va veure de sobte contra un Arsenal ben replegat i no va saber què fer amb la pilota. “S'han deixat la filosofia al vestidor”, va reivindicar aquell dia el portuguès després de perdre el primer partit del curs. Wenger va repetir intencions en la lliga a Stamford Bridge i la cosa tenia bona pinta fins que Diego Costa va dinamitar l'enfrontament amb una doble agressió a Koscielny, que va acabar amb la inexplicable expulsió de Gabriel Paulista.

L'Arsenal continua sent un equip dissenyat per atacar. L'essència dels seus futbolistes és la que és, i migcampistes com Ramsey, Özil i els lesionats Cazorla i Wilshere assenyalen un camí del qual és difícil separar-se, però a ningú li fa mal incorporar matisos i registres que permetin afrontar tot tipus de situacions. És una virtut que el mateix Luis Enrique ha reivindicat últimament i que Wenger ha decidit instal·lar al nord de Londres, on l'Arsenal aquesta temporada ha golejat (3-0) el Manchester United amb un escàs 38% de possessió de pilota i on va lliurar una batalla trepidant amb el Bayern de Pep Guardiola, segurament l'equip més semblant al Barça que ha trepitjat l'Emirates aquesta temporada. Aquell dia, l'Arsenal va acceptar el rol de víctima. Es va deixar dominar per un Bayern que va acabar el partit amb un 73% de possessió, però Wenger s'havia preparat a consciència perquè així fos i el seu equip, amb velocistes com Alexis Sánchez i Theo Walcot, va tenir una resposta a l'altura i
va acabar el partit amb més xuts entre els tres pals que
els muniquesos (8 contra 6) i una victòria que, si bé va anar precedida d'una golejada a Munic (5-1), segurament reforça la nova fisonomia d'aquest Arsenal de cara a una nova eliminatòria contra la seva bèstia negra, el Barça i
Leo Messi.