Quan jugues a fora et paguen uns 40 dòlars per dia que dorms lluny de casa. T'ho paguen i amb això completes un salari que pot ser de 13.000, 19.000 o 25.500 dòlars per temporada segons quina sigui la teva experiència professional i encaixis dins la categoria de jugador A, que vindrien a ser els més bons, B o C. I com que la lliga sap que això és xavalla al costat dels contractes que et poden arribar d'altres lligues, s'obliga els equips a proporcionar-te habitatge i assegurança mèdica. Ho fa la lliga, la D-League, perquè el contracte que se signa és amb ella i no pas amb els equips –posem per cas, els Austin Spurs.

I posem que és aquesta una lliga prou bona per a jugadors universitaris amb el dorsal retirat en centres educatius (esportivament parlant) de tercera o quarta divisió, però no és pas una lliga prou bona per a DeShaun Thomas. Potser ho és per subjectar la piràmide de l'èxit i donar cabuda a la ingent i informe massa de professionals que fan carrera (i algun cèntim) al Japó, a les Filipines o a Suècia, i que si són prou llestos hauran sabut trobar en aquests països el coneixement que els permeti procurar-se un plat a taula i un llit sota cobert quan se'ls acabi això del bàsquet. Potser la D-League és una lliga prou bona per a tots ells, però no pas per a una estrella a l'institut, capaç de brillar en un torneig final de l'NCAA i que en el seu segon any de professional va deixar empremta al Barça. Prou perquè el Barça li faci una oferta de renovació a mitja temporada i una segona per acabar de convence'l quan la temporada acaba –i que era molt del gust del seu agent a l'ACB, diguem-ho tot– perquè sap que és un bon noi, treballador, amb bons hàbits, que es deixa entrenar i que dóna rendiment i en clara evolució.

No pot ser la D-League la lliga de Thomas però ho és després d'un estiu en què el jugador va entrenar-se amb excompanys d'Ohio St. preparant-se per fer la pretemporada de l'NBA amb els Spurs, perquè la gran lliga era el seu objectiu i per això va rebutjar el Barça i un club rus d'Eurolliga, perquè sentia que “alguna cosa gran” havia de passar. Va dir no per fer-se un lloc en l'NBA creient, per boca del seu agent nord-americà, que si no era possible fer-se'l allà a la Xina li'n farien un pagant-li més diners que a Europa per jugar quatre mesos menys. Ho veia així i en cap cas pensava en la D-League. “No la tinc en compte. Només ho faria si paguessin el mínim de l'NBA [uns 525.093 dòlars]. Els sous són molt millors a Europa. La D-League no és una opció ni cap objectiu.” Però els Spurs van dir-li que no el 21 d'octubre –un mes entrenant-se amb ells molt ben pagat, tornem-ho a dir tot–, de la Xina es veu que no hi havia res i l'Eurolliga ja s'estava jugant. I la D-League, que no era una opció ni un objectiu, acabà sent la realitat.

Sap bé Thomas per les seves lectures diàries de la Bíblia que el Senyor no posa reptes senzills, però segurament també sap ara que no tothom que el representa pensa prou en la seva carrera per fer-se mereixedor del percentatge que se li queda del seu sou, sigui del que cobra ara o dels 800.000 dòlars que hauria cobrat al Barça. Mentrestant, paciència i a esperar que algun club posi els 50 dels grans que s'ha de pagar a la lliga per trencar el seu contracte o que arribi la primera setmana de gener, que és quan els equips de l'NBA poden signar contractes de deu dies als jugadors de la D-League.