Phil Jackson dibuixava una línia a terra i demanava a aquells jugadors que estaven disposats a donar el millor de si que la creuessin. Era un especialista a crear equips guanyadors. Demanava compromís en públic i obtenia resposta. Hi ha moltes maneres de crear equips guanyadors, però si no et guanyes el vestidor, estàs mort. Al vestidor del Chelsea ara mateix hi havia molts pocs jugadors disposats a creuar la línia. Mourinho ha estat devorat pel seu propi personatge. Els que el coneixen no el retraten com el veiem la resta. Des del desconeixement i l'observació externa el que diu i el que fa sempre se sustenta en la màxima de competir per guanyar. I quan no es guanya, ningú el segueix perquè no hi ha res més enllà. Valdano, per exemple, parlava de competir per créixer. Mourinho no ha sabut traçar les complicitats per revertir una situació complicada. La gestió del vestidor li ha passat factura. Al Madrid va generar bàndols, fílies i fòbies. I no ha après de l'error. Sempre serà un entrenador guanyador. Però una altra història és si serà un bon entrenador. L'alt rendiment és un estil de vida. Mourinho ha apostat pel seu estil, no s'ha volgut trair a si mateix per no perdre credibilitat, però la seva fórmula triomfadora l'ha abocat, ara, a sortir per la porta del darrere. Ha estat incapaç de sorprendre, emocionar i convèncer per fer reaccionar l'equip. De fet, ha estat incapaç de reaccionar ell mateix. Per fer-ho hauria hagut de reconèixer l'error propi i en el seu llenguatge del futbol l'autoinculpació no existeix. L'any 2004, Claudio Ranieri va ser destituït com a entrenador del Chelsea i Mourinho va ocupar el seu lloc. Onze anys més tard, la derrota del Chelsea contra el Leicester de Ranieri ha suposat que Mourinho abandonés la banqueta de Stamford Bridge. Un havia fracassat a Grècia i ha sabut reconduir el seu camí. L'altre tornarà a trobar equip d'aquí a un temps. Però el seu llenguatge del futbol continua sent the special one.