El de la colla que viu a Barcelona es va encarregar de reservar taula per dinar, i la resta ens vam anar espavilant per ser-hi amb temps. Quedar un cop l'any a la capital té el seu què, i l'excusa s'ho valia. Com s'ho havia valgut el Catalunya-Brasil del 2002, el retorn dels brasilers al cap de dos anys o el Catalunya-Argentina d'uns mesos més tard. L'última trobada, però, no era per anar al Camp Nou ni a l'estadi olímpic, sinó per contribuir a col·lapsar la Meridiana, com ja havíem fet amb la V i amb les altres manifestacions de l'Onze de Setembre. Amb tota la il·lusió, malgrat que en la de fa poc més de tres mesos el desig que fos l'última era més generalitzat que mai. No és ben bé el mateix, és clar, però les cites de l'Onze de Setembre van prendre el relleu als partits de futbol de la selecció quant a reivindicació nacional, amb la peculiaritat que els partits s'han anat mantenint. Amb dificultats, amb entrebancs i a vegades fins i tot amb mandra. Els hem mantingut a qualsevol preu, i no sé si caldria allargar-ho més.

El debat torna a ser a primer pla just després del Catalunya-País Basc de dissabte. La federació esperava arribar als 50.000 espectadors, i es van superar i tot. És per estar-ne orgullós, perquè érem uns quants els que pensàvem que no s'hi arribaria ni de bon tros. Un senzill exercici de copsar l'interès en el cercle familiar i d'amistats em feia ser molt pessimista. Però l'afició va respondre amb un bon espectacle al Camp Nou. Si hi ha cita, hi ha resposta. De tota manera, i malgrat la victòria a les graderies (més públic que en el partit a San Mamés), no tinc gens clar si s'ha de forçar gaire més. Després d'aquest doble duel contra els bascos, un partit contra una selecció de segona o tercera fila costarà força més d'empassar. Es pot pensar en l'espectacle futbolístic d'un grup de jugadors de molt nivell, però ja ho tenim molt vist. Es pot jugar a imaginar què faríem en competicions oficials, però tenim massa pressa per continuar imaginant. O es fa un invent que ara mateix sóc incapaç d'imaginar, o hi començarà a haver el risc de fallar. Per més que ens ajudin aliats com García Albiol. Un parèntesi, tot esperant avenços polítics, no faria pas cap mal.