Vaig llegir que Telecinco emetia la final del mundialet i, sense saber que a la tele dels Godó també passaven el partit, vaig posar la cadena escandalosa de Mediaset i m'hi vaig quedar enganxada veient com el meu equip treballava per guanyar un altre títol internacional. A casa em van dir que em posés cascos perquè no volien sentir la cridòria del partit i encara
menys els comentaris. I això que no van arribar a sentir res del que comentaven Manu Carreño, Víctor Muñoz i, amb el seu gracejo, Kiko Narváez. No diré gaire res sobre les lloances defensives al River Plate mentre el Barça no aconseguia construir jugades encertades de cara a porteria. Els comentaris més sucosos van arribar quan el trident barcelonista es va posar en funcionament harmoniós i, a més de marcar tres gols, va crear un munt d'oportunitats mal definides. Aleshores van haver de reconèixer que el Barça té una davantera sensacional amb la particularitat que hi ha tres futbolistes excepcionals que mantenen una gran complicitat en el joc i que, a més, s'ajuden perquè tots puguin fer gols en lloc d'obsessionar-se cadascun a marcar-los. Comentaven amb ironia que aquesta complicitat és una mala notícia per a la resta d'equips del futbol mundial. És indiscutible, com també que, com suggerien els mateixos comentaristes, fins a cert punt és estranya aquesta entesa. Ells ho resumien dient que hi ha tres galls en un mateix galliner que no gallegen: n'hi havia un, Messi; va arribar-ne un altre, Neymar, i fins i tot un més, Luis Suárez; però, en lloc de competir entre ells, disfruten jugant junts i es relacionen al camp amb una generositat recíproca que, al capdavall, resulta molt eficaç aportant una gran estètica futbolística: no es retreuen res, aplaudeixen una acció de l'altre encara que no hagi sigut culminant, es demanen perdó si un d'ells no ha passat la pilota a un altre més ben posicionat. Certament és sorprenent i fins estrany perquè aquest món futbolístic d'elit (com tants altres mons dominats per una moral competitiva, individualista, egocèntrica) és un escenari idoni per a la rivalitat, la mesquinesa i tota mena de derivacions del narcisisme.

En fi, insistia el trio de comentaristes en la bona entesa del trident barcelonista quan un d'ells –no importa quin, perquè els altres es van afegir immediatament a la broma– va afirmar que allò que ho demostra definitivament és que van a sopar junts i, a més, amb les “parientas”. Quan vaig sentir la paraula parienta alguna cosa se'm va remoure dins de les entranyes. Ai, la parienta. Em va revenir tot un camp semàntic que una mica més i m'impedeix disfrutar de la victòria del meu equip. La parienta vol dir aquella que controla i aquella que pot embolicar la troca. És el camp semàntic associat al futbol com una “cosa de hombres”. És Telecinco i aquella Espanya que vota a qui vota. És aquell masclisme arrelat en la societat franquista que perdura.