L'exseleccionador anglès Glenn Hoddle explicava admirat que uns amics esnobs, que detestaven el futbol, després de presenciar l'exhibició del Barça en la final de la Champions del 2011 contra el United, li van reconèixer que allò no era futbol sinó “una altra cosa d'una dimensió superior”... Després del recital contra el Santos al Japó, Lobo Zagallo, per a qui als brasilers ningú els havia d'ensenyar res, es rendia a l'evidència i admetia que el Barça estava “indubtablement” a l'altura de la mítica seleção del 70.

Després del 3 a 0 contra River Plate, La Nación (s'edita a Buenos Aires des de 1870) proclamava que el Barça tenia tot “el dret a sentir-se el millor equip de la història”. Perquè mai cap equip ha jugat tan bé i, a més a més i sobretot, perquè ha acompanyat aquest valor estètic sublim d'una capacitat de victòria insaciable (“els jugadors del Barça han nascut per guanyar finals”, manifestava Riquelme a ESPN). El Barça actual és una màquina de guanyar: 21 títols des del 2009, amb 3 Champions (CE) i 3 mundials (M), i amb dos triplets (cas inèdit).

Cap equip en un mateix cicle ha aixecat tantes copes. Si la copa del món de 1974 és el tall a partir del qual parlem de futbol modern (“Avui ens hem adonat que el futbol ha canviat completament”, deia Perfumo, el capità argentí, després del 4 a 0 contra Holanda), observem que ni el llegendari Ajax de Michels/Kovács (1971-73), ni el potentíssim Bayern de Lattek/Cramer (1974-76), amb 3 CE i 1 M cadascun, aguanten tants anys a dalt de tot. I atenció!: en un context actual en què és gairebé impossible mantenir un cicle guanyador (de fet, el nostre és l'excepció), amb tots els clubs poderosos invertint quantitats astronòmiques cada any en un mercat global abans inexistent. La competència és, avui, molt més dura.

Després de guanyar la seva tercera CE, l'Ajax (ja sense Cruyff) és eliminat a Europa pel CSKA de Sofia (7/11/73) i desapareix del mapa. El mateix li passa al Bayern: l'ocàs dels gegants bavaresos es produeix a Kíev amb el Dinamo (16/3/77). El Walhalla dels déus del futbol també és habitat pel grandiós Milan d'Arrigo Sacchi, que continua Fabio Capello (alguns analistes consideren que són equips diferents): entre 1988 i 1994 els rossoneri guanyen 3 CE i 2 M, però la suma total de títols és menor (16). A un altre nivell, no aguanten la comparació ni l'inoblidable Liverpool FC de Bob Paisley (1976-84; l'última campanya amb Joe Fagan) ni –encara menys– el Madrid dels “galàctics”. I tampoc, si mirem a Sud-amèrica, ni Independiente Rey de Copas de les 4 Libertadores i 1 M (1972-75), ni el gran Boca Juniors de Bianchi (2000-03).