Maquinària nacional- barcelonista
El president de la Real, baixant al vestidor de l'àrbitre a la mitja part i amenaçant de posar-li una demanda; el de l'Atlético de Madrid, caient en la provocació fent el gest de banyes a uns seguidors rivals, i el de l'Espanyol, traient la bilis sempre que es tracta del Barça. Tornen els presidents trompeta.
L'Espanyol de Joan Collet és el mateix que un dia va creure oportú mostrar el seu descontentament arbitral brandat bosses negres de la brossa a Montjuïc. Em va semblar una mica desproporcionat, perquè si bé un seguit d'accions arbitrals que perjudiquen fan mal pensar, no és menys veritat que quan et beneficien acabes mirant cap a una altra banda. Als petits i mitjans els regalen tant com els treuen o roben. Als grans, si fa o no fa, el mateix. No cal que siguin penals, també es poden comptar fores de joc mal assenyalats quan un davanter s'escapa en solitari, expulsions merescudes que no acaben ni en groga i altres accions. En el futbol hem donat tanta importància a la queixa que ha merescut ser tractada com a informació, i em refereixo a aquesta queixa, la que un expressa quan el futbol el perjudica i la que amaga quan el beneficia. És barroer, tot plegat.
Ara el Barça s'ha queixat perquè sembla que hi ha hagut càntics racistes a Cornellà, i en una altra dimensió perquè el joc de l'Espanyol dissabte va ser dur i l'àrbitre no el va tallar. Em sembla una queixa prou futbolera. En cap cas el barcelonisme no ha desmerescut el punt ben treballat i guanyat per l'equip de Galca.
Part d'aquest plantejament futbolístic també el va proposar el Betis fa uns dies, quan en la visita al Camp Nou va repartir llenya i va rebre tothom. I l'àrbitre va deixar jugar en perjudici, crec, del potencial futbolístic blaugrana. Fins que en una acció, un error clamorós seguit d'un altre encara més greu, el Betis va encaixar un gol. No he vist cap periodista ni mitjà d'aquests que l'histèric del senyor Joan Collet ha anomenat “maquinària nacionalbarcelonista” que no titllés, com a mínim, de robatori l'acció que va beneficiar el Barça. Vaja, a la tribuna de premsa del Camp Nou, en els mitjans que l'endemà vaig llegir i en les tertúlies en què vaig participar, la paraula més suau va ser atracament. I que vingui el senyor Collet, quan es calmi, i m'ho desmenteixi.
La grandesa pot residir a la sala de trofeus i en la trajectòria, però també en el dia a dia, i quan un president ha de furgar en quatre comentaris que no han pretès eclipsar el bon paper de l'Espanyol en el derbi de Cornellà, sinó simplement assenyalar un parell d'aspectes que van succeir en el partit, està buscant un protagonisme o reclamant un paper que ridiculitza més que no pas enlluerna.
L'Espanyol va repartir llenya com quasi sempre ho fa contra el Barça, i potser algun grup es va divertir servint-se de la xenofòbia, com és habitual en la lliga, però molts pocs culers pensen encara avui que el problema va ser el que enutja el president espanyolista i sí, en canvi, que el seu equip, el Barça, no va estar a l'altura, cosa que també he llegit força aquests dies en “la maquinària nacionalbarcelonista”.