Florentino Pérez ja té un cromo més a la seva col·lecció d'entrenadors. Zinedine Zidane és la seva nova aposta per a la banqueta del Real Madrid i per mirar de salvar el seu cap. El Real Madrid ni guanya títols ni fa bon futbol i al dirigent madrileny ja no li quedaven més cartes a la butxaca que el que va ser gran jugador francès, campió del món (1998) i d'Europa (2000) amb França i de la lliga de campions (2001/02) i de la lliga espanyola (2002/03) amb el Real Madrid. Aquests dos títols amb l'equip blanc són un terç dels que va guanyar vestint la samarreta del club del Bernabéu. Si hi afegim una copa Intercontinental (1992), una supercopa d'Europa (2002) i dues supercopes d'Espanya (2001 i 2003) ja tindrem complert el palmarès de Zidane en les cinc temporades en què va estar al Real Madrid. Un palmarès que no és precisament per llançar coets en un club com el Real Madrid –10 copes d'Europa, 32 lligues, 19 copes...–, però que és exactament –si hi afegim la lliga 2000/01–, el que va guanyar el Real Madrid de Florentino Pérez en la seva primera etapa com a president del Real Madrid entre els anys 2000 i 2006.

Zidane, que va donar al Real Madrid la novena copa d'Europa del seu palmarès amb el meravellós gol de voleia que va marcar contra el Bayer Leverkusen en la final de Glasgow, està considerat un dels mites del madridisme. Un mite, segons el diccionari, pot ser “una història inventada i fantàstica sobre déus, personatges molt antics i coses que van passar fa molt de temps” o un “personatge molt famós o cosa molt important i coneguda de tothom”. Zidane seria un mite del madridisme per haver contribuït –tot i que tampoc gaire– a omplir de copes el museu blanc, encara que l'equip que va liderar no marcarà la història del futbol.

El madridisme, com el barcelonisme i l'espanyolisme –no he pogut resistir la temptació d'afegir-hi el RCD Espanyol, no fos cas que Joan Collet s'emprenyés–, està ple de mites. Zidane ho és del madridisme però encara més del que s'anomena “florentinisme”, de Florentino Pérez. Zidane va ser el tercer galàctic –rere Figo i Ronaldo– però sempre ha estat la nineta dels ulls del president blanc. L'“ésser superior” –Butragueño dixit– sempre ha volgut que la seva petja al Real Madrid fos la més gran. Ha pretès traslladar al futbol els seus “èxits” empresarials, intentant crear que la història parlés d'un Real Madrid d'abans i després de Florentino, però s'ha trobat que en l'esport els rivals també juguen i que els diners ajuden, i molt, però no asseguren els resultats. En la seva primera etapa, el Barça i el València li van pispar dues lligues cadascun i es va començar a gestar el gran Barça actual. En aquesta segona, el Barça ha guanyat fins ara quatre lligues per una del Madrid i una altra de l'Atlético, i a Europa, tot i guanyar també la décima, la supercopa d'Europa i un mundial de clubs, es va quedar amb les ganes de fer el triplet i a sobre ha vist com el Barça el feia dos cops i es coronava tres cops –la Champions del 2009 es va guanyar dies abans de ser investit president, quan era l'únic candidat a la presidència– com el millor d'Europa i tres com el millor del món. I ara arriba Zidane.