El dia de Reis de l'any en la portada d'aquest diari s'hi va titular encertadament i amb lletres ben grosses, com demanava l'ocasió, “Carbó”. Els diferents subtítols feien honor a les pitjors profecies del Nostradamus que tots els culers portem a dins. Tot sempre pot anar a pitjor. “Bartomeu fulmina Zubizarreta”, “Carles Puyol deixa el club”, “Tensió entre Leo Messi i Luis Enrique” i “Toni Freixa demana eleccions anticipades”. La caiguda de l'imperi romà semblava un joc de Lego al costat del terrabastall que es vivia a les oficines del Barça, un desgavell que deixava l'afició amb una sensació de déjà vu ben coneguda i amb la moral per terra. Tot estava perdut. A l'horitzó ja s'intuïa la undécima amb Florentino i Aznar morrejant-se amb llengua al mig de l'estadi de Berlín i amb Cristiano recollint la seva quarta Pilota d'Or. Era la fi de la resistència i el triomf definitiu de l'imperi fosc. Finalment les generacions joves també entendrien que hem vingut a aquest món no només a patir sinó a perdre. Sobretot a perdre.

Però llavors la divina providència, no se sap d'on, aparegué sobre nosaltres i il·luminà el nostre destí amb una nova esperança que ho canvià tot. De la ruïna d'aquell infaust dia de Reis l'au fènix blaugrana s'alçà majestuosament cap al triplet i cap a una nova humiliació del Real Madrid davant la incredulitat del sector tradicional blaugrana, poc avesat a aquests girs inesperats en el guió, sobretot a favor nostre. El club, l'entrenador, els jugadors i l'entorn havien fet durant els primers mesos de la temporada un paper ben galdós, i tot allò va canviar d'un dia per l'altre.

I posats a celebrar un miracle, per què no en demanem un altre? Només cal llegir les portades d'aquests dies per veure que a Catalunya necessitem una ajuda extraoficial per evitar no només una altra derrota –no vindrà d'una– sinó un ridícul èpic que seria celebrat, aquesta vegada sí, amb una morrejada amb llengua d'Aznar i qualsevol que s'hi volgués prestar. Vosaltres mateixos. El fangar que han aixecat en pocs dies la CUP, els de junts per no sé què, Mas, Junqueras, l'ANC, Òmnium i els de la bíblia en vers –vegeu Twitter– és també dels que donen sentit a la nostra existència com a no-país. Però dit això, recordeu qui va salvar el Barça de l'apocalipsi. Josep Maria Bartomeu! El president més contestat dels últims temps. El que s'havia emmerdat amb la FIFA, el que havia estat jutjat per l'afer Neymar, el que no havia passat per les urnes, el que tenia mitja junta en contra i el que era conegut com a Nobita va ser capaç de capgirar el club com un mitjó. Si això no és un miracle, que baixi déu, o si voleu un acòlit, i ho vegi.

Ara necessitem –no sé ni com posar en paraules aquest pensament– un Bartomeu que salvi el país de baixar a segona divisió o alguna cosa pitjor. Els que ho han de fer no es poden ni veure i veig que el concurs de tir al plat ja ha començat abans fins i tot que s'acabi el marge perquè algú posi seny. Gairebé demanaria que Mas deixés pas al senyor president del Barça –és una mesura desesperada i potser suïcida, ho sé– perquè prengués amb aquell aire d'innocència natural les tres o quatre decisions que necessitem per evitar que en Gegant ens torni a fotre, per variar, un bon jec d'hòsties.