No falla. Cada vegada que el Barça i l'Espanyol es veuen les cares es recuperen velles polèmiques que en alguns casos són impossibles de superar. Els seguidors del Barça han d'entendre que, per a l'Espanyol, els partits contra l'etern rival són els més importants de la temporada, els que l'afició i els jugadors desitgen guanyar (o empatar, si cal) amb més fervor. Per fer-ho, Galca no pot fer un plantejament de futbol obert a l'estil de Paco Jémez o Pepe Mel. És pràcticament un suïcidi. L'única possibilitat és jugar al límit del reglament. I quan diem al límit volem dir al límit, sense superar-lo. I quan algú el supera doncs l'àrbitre l'ha de sancionar. Però aquesta ja és una altra història. Per part del Barça és un error queixar-se que l'Espanyol s'hi esforça més quan juga contra els blaugrana que no pas contra un altre equip. El Barça tampoc juga igual contra el Madrid que contra el Dépor.

Ara bé, l'Espanyol també ha d'entendre –i el seu president, Joan Collet, el primer–que el Barça és un club d'una dimensió universal amb un entorn gegantí. D'això no en té la culpa ningú. Estem parlant d'un equip que ha guanyat cinc copes d'Europa i tres mundials de clubs, que té milions de seguidors arreu del món i més de 100.000 socis. És impossible que no hi hagi un seguiment exhaustiu i de vegades malaltís del dia a dia. I això no va contra ningú, i menys contra l'Espanyol.