Derbis sense filtre
Entre la meravellosa minoria i el nacionalbarcelonisme, entre “el puta Barça i puta Catalunya” i l'“a segona, oe”, entre la campanya mediàtica, la violència, els que se senten maltractats pel país i els que se senten desprotegits pels àrbitres, hi ha espai per a uns quants, segurament pocs, però que també hi som. Els que no som antiperiquitos ni ens els mirem per sobre de l'espatlla, els que intentem ser imparcials en l'anàlisi del que passa i donem veu als dos bàndols per aconseguir equilibri en el discurs. Els que defugim la polèmica generada a cop de víscera per mirar de posar seny en l'argumentació. La rivalitat ha tornat als derbis. I ben tornada. Però els uns i els altres, els protagonistes sobre el terreny de joc, alguns directius, alguns opinadors i alguns àrbitres han decidit que la rivalitat passi de pantalla. Trepitjar algú a consciència, esperar algú al túnel de vestidors un cop acabat el partit, frases com “et rebentaré”, “si són una meravellosa minoria que ho demostrin perquè l'altre dia no van omplir el camp” i “no hi va haver sang. Si haguéssim volgut haurien sortit en llitera” representen la pèrdua de papers dels uns i dels altres. La rivalitat s'acaba convertint en ràbia i odi. Queda el tercer episodi i, lluny de rebaixar el suflé, tot s'encamina cap un escenari de màxima tensió. Si es tracta d'això quin mal favor s'està fent al futbol, a l'esport i als qui haurien de tenir els jugadors de futbol com a mirall per aprendre. En el primer partit hi va haver intensitat. En el segon, intensitat amb alguna acció de violència –al camp i verbal–. Queda el tercer, i això va a més. Els més sensats, fins ara, han estat els dos entrenadors. La resta han entrat en una espiral perillosa. És una qüestió de respecte i compromís amb la professió. Dels futbolistes, però també dels periodistes. Quan no es passa el sedàs, tota la porqueria s'acaba colant. El derbi s'ha enverinat més enllà d'una rivalitat sana i històrica. Són derbis sense filtre.