Posats a fer l'hipòcrita arran dels tres enfrontaments entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona en què estem immersos, commou contemplar els esforços dels uns i els altres per amagar l'origen de la tírria, i mou a la commiseració veure com sempre hi ha qui no es vol mullar i, fent un pont a la covardia, enceta una tercera via amb l'excusa de l'equidistància.

Cal remuntar-nos als orígens dels dos clubs per veure com els senyorets d'una banda, el 1899, van aglutinar en un grapat d'sportmen una manera de fer negocis que, tot just mesos després, el 1900, va ser contrarestada per uns quants d'altres que es creien més de casa?

Ja se sap que, als nivells de qui viu de la gestió de la suor dels altres, la ignorància és tan alta com el preu de l'esnobisme, però que a hores d'ara encara hi hagi qui vulgui fer combregar l'aficionat de general i d'audiència amb rodes de molí, ha deixat de fer riure per caure al pou de la indignació i de la llàstima (sigui, aquesta darrera, acceptada com a repressió voluntària de qualsevol brot de violència). Moles com ara parlar de la igualtat d'un equip i d'un altre a l'hora de representar només l'expressió d'una pràctica esportiva, de l'exclusiu comportament professional al camp, de la defensa de les bones formes, el joc net i tot el reguitzell d'eufemismes que s'utilitzen com a tiretes per a una ferida que cap apòsit, en més de 100 anys d'hipocresia, no és capaç d'obstruir sense degotar, de tan xop com queda.

Pedres fogueres com negar-se a acceptar que la utilització del nom de l'Estat parteix de la incapacitat de reconèixer el nom del país en el moment de la fundació, i de manca de voluntat de fer-ho no fa pas gaire; còdols a la sabata com ara passar de puntetes pel respecte a la filologia i a la simbologia, i els rocs a la faixa d'amagar les ganes de fer la traveta apel·lant al dret de rescabalar-se.