La hipertensa cadena de derbis ha començat ja a passar factura, i és alta. Potser s'hauria evitat si en el primer partit l'àrbitre hagués frenat l'excés de testosterona local a temps ensenyant les targetes quan tocava, perquè és en aquella arrencada sobreexcitada on probablement es va formar l'espiral que en el segon partit va mutar en huracà. El que segueix assotant el Barça i l'Espanyol, pendents encara d'un tercer duel per al qual sembla que caldrà cridar els cascos blaus. Potser s'hauria pogut evitar, però insistir-hi seria un inútil excés melancòlic. Som on som... no: són on són, que és un bassal pudent, i potser, a més d'esforçar-se a carregar-se de raons, que pesen i compliquen la tasca de mantenir-se surant, els uns i els altres haurien d'intentar sortir-ne. I això inclou els dos defenses que ahir van tornar a passar a l'atac, ruixant amb més gasolina les xarxes socials aquestes que carrega el diable o la febrada, i coincidint amb l'anunci de la sanció a Suárez, que sí, que n'aprengui, que n'aprengui, si toca, tot i que segueix fent pensar que hi hagi insults i altres escalfaments de boca que continuïn tenint més multa que alguna entrada salvatge.

A Piqué i Alves, convé, però, escoltar-los. El primer, en el punt de mira d'antiviolència després d'haver estat assenyalat com a provocador constant per l'Espanyol –que no va sentir els crits fent el mico dedicats a Neymar com cap club sembla sentir mai els crits de la seva afició fent el mico–, va optar per vindicar-se i replicar mostrant el nivell de misèria en què poden... podem caure els aficionats quan ens rebaixem a la condició de massa. L'exemple de Piqué és un vídeo en què se sent l'afició blanc-i-blava dedicant-li càntics en què es titlla de puta la seva dona i es desitja al seu fill, que llavors no arribava a l'any i mig, que es mori.

Alves, com sempre menys fi que el central, va penjar a Instagram una redacció escolar en què diu que se sent utilitzat per la premsa en nom de l'audiència, una premsa que cada cop parla menys de futbol i a la que acaba qualificant de “p... basura” (que consti que les cometes són seves). Alves generalitza i el perden les formes, a més de la sintaxi i l'ortografia, però sap molt bé de què parla, i ho sabem tots, i en bona part no li falta raó. Hi ha un (presumpte) periodisme esportiu, que si bé no és majoritari sí que és hegemònic, o ho sembla molt, que es dedica a burxar la merda de manera tan sistemàtica com miserable, que prefereix rebregar-se i esquitxar dins del bassal pudent abans que parlar de futbol, perquè entén, i potser té raó, que això és també el que prefereix el seu públic. Sovint, és també el que, recreant-se en el seu cinisme, més insisteix a censurar i burxar les mateixes errades, febleses i misèries extraesportives dels futbolistes sense les quals el negoci no rutllaria.

Ara, als futbolistes, que viuen molt bé, les sancions i els retrets que calguin. Però periodistes i aficionats farien... faríem bé de mirar-nos al mirall amb humilitat i cap fred, a veure si ens agrada el que hi veiem.