El pro­fes­si­o­nal marxa, però queda la per­sona. L'arqui­tecte de l'Espa­nyol dels últims tres anys se'n va del club, però deixa una empremta ines­bor­ra­ble en el tracte humà. És d'aque­lla mena de per­so­nes que habi­ten el fut­bol sense creure's el càrrec que osten­ten, pot­ser cons­ci­ents de la vola­ti­li­tat d'aquest negoci. Una rara avis que et feli­ci­tava les fes­tes amb un mis­satge per­so­nal de What­sapp i t'agraïa les crítiques, fos­sin posi­ti­ves o nega­ti­ves, que es feien rela­ti­ves a la seva feina. Ahir es va emo­ci­o­nar, se li va tren­car la veu perquè deixa enrere la seva passió, part de la seva vida que s'ha tre­ba­llat sobre la gespa i als des­pat­xos durant 19 anys. Al món hi hau­ria d'haver més gent com Perar­nau. A tot­hom, no ho dubto, li ani­ria molt millor.