Ens queda la memòria
Ja comença a tenir detractors, com no podia ser de cap altra manera en un entorn com el del Barça, però cada aparició al camp de Ter Stegen –amb algunes errades, és clar– deixa la sensació que hi ha material de primera. Fa l'efecte que l'alemany, si no es despista ni el despisten, té condicions de consolidar-se com un porteràs. Però li farà falta paciència perquè, per més que ens agradi Ter Stegen, la solidesa i maduresa que Claudio Bravo ha mostrat al Camp Nou –força més regular que a la Real– és indiscutible. Tant com l'aposta que va fer la direcció esportiva encapçalada per Zubizarreta per cobrir el buit majúscul que deixava Victor Valdés. Que l'únic debat que s'hagi generat a la porteria blaugrana arran de la marxa del de l'Hospitalet sigui si Bravo o Ter Stegen han fet mèrits per jugar més competicions de les que juguen, vol dir que l'encert va ser absolut, i això que era un dels assumptes més delicats.
Hem tornat a parlar de Valdés ara que se n'ha anat del Manchester United per acabar la temporada a l'Standard de Lieja, en una lliga de molt menor exigència, nivell i ressò. Hauria de ser la manera, però, de deixar enrere el malson que el persegueix des que es va lesionar de gravetat al genoll, encara al Barça. Primer, la marxa enrere del Mònaco, que s'hi havia entès però va frenar després que el porter no va superar la revisió mèdica. I després, el curiós retrobament amb Van Gaal al Manchester United, que li va oferir acabar-se de recuperar, al cap de tres mesos el va fitxar i posteriorment hi ha tingut diverses enganxades fins a acabar arraconat de l'equip. El cas és que Valdés només ha jugat dos partits des que va deixar el Barça l'estiu del 2014. Ja va ser estranya la seva sortida, anunciada per voluntat pròpia un any abans. I amb la mala sort d'haver-se lesionat de gravetat tres mesos abans de deixar el Camp Nou i aventurar-se en una altra experiència. Fa de mal dir si es va precipitar amb aquell anunci; tant se val. Ens podem haver perdut fa temps amb Victor Valdés, les seves decisions i el seu ostracisme recent, però no hauríem d'oblidar la seva esplendor. Quedem-nos amb la memòria, que massa sovint deixem al marge.