L'ombra

Dime­cres a Bil­bao, sense dues peces,
l'estruc­tura tra­di­ci­o­nal va aguan­tar l'equip sense que se sentís orfe de ningú. No fa gai­res anys, siguem jus­tos, pre­sen­tar-te a un envit sense dos astres equi­va­lia a jus­ti­fi­cació automàtica de la pre­vi­si­ble der­rota. Ara, en canvi, gua­nyes, i si et com­pli­ques un xic el mar­ca­dor és només per sim­ple estalvi energètic, que el calen­dari del fut­bol és ben boig i exi­gent. Ahir, a Màlaga, la inten­si­tat local –ben entesa, aquest cop– i el plan­te­ja­ment de Gra­cia van posar el matx cos­te­rut fins que decidí, de nou, el talent del màxim crac. Altre cop, Messi, reso­lent una tarda emboi­rada del Barça, mar­cada per les contínues impre­ci­si­ons. Con­tra ossos com el Màlaga, només es tracta de gua­nyar.

Diu Leo Messi que la seva relació amb Ney­mar i Suárez és “natu­ral”. Benau­rada natu­ra­li­tat. Si haguéssim de pre­ci­sar la defi­nició, sem­bla un premi gros de l'Euro­mi­llo­nes que ha tocat al Barça després d'una aposta prou arris­cada. No obli­dem que el bra­si­ler va arri­bar per la pre­tensió de Rosell de ven­dre's l'argentí en ple­ni­tud, la pit­jor ani­ma­lada de la història en cas de ser per­pe­trada. Tam­poc l'uru­guaià va caure a l'estadi dem­peus. El traspàs, un ull de la cara. La seva fama, arros­se­gada. Cas que algú es molesti a ana­lit­zar-ho, s'havien com­prat els números d'una rifa que por­tava al des­as­tre, sobre­tot amb els pre­ce­dents de davan­ters difícils, incapaços d'apar­car l'ego per assu­mir l'hege­mo­nia del millor fut­bo­lista de la història i sot­me­tre el seu melic al bene­fici del col·lec­tiu. Quan sem­blava que els direc­tius rene­ga­ven del model d'èxit per optar als cro­mos cars, com si enve­ges­sin la deriva del Madrid de Flo­ren­tino, en sec ens hem tro­bat la per­fecta con­junció d'astres de tres amics soli­da­ris i ambi­ci­o­sos que volen gua­nyar per sis­tema, res­pec­ten les jerar­quies, saben que aquí ho tenen a mera­ve­lla per con­que­rir grans fites de currículum i, de pro­pina, fan evo­lu­ci­o­nar l'estil a par­tir de noves alter­na­ti­ves introduïdes per un tècnic que tam­poc des­per­tava frenètiques adhe­si­ons. Segons demos­tra la història, el Barça sem­pre ha patit el pro­blema de no saber com extraure, per les raons més diver­ses, el màxim de suc dels líders del moment, des de Sami­tier a Sca­rone, pas­sant per Lui­sito Suárez, Schus­ter o Mara­dona. I ara, com­pli­cada com era la jugada, plan­te­jada de manera errònia en ori­gen, resulta que aquest trio de la ben­zina és capaç de per­llon­gar l'època de glòria sense neces­si­tat de retre vas­sa­llatge al número u. Cadascú, admi­rat segons el seu per­fil. Junts, a totes i ben con­vençuts.

Aquí, un altre pro­digi que dina­mita tòpics, ningú no està a l'ombra de Messi perquè cadascú accen­tua i poten­cia la seva per­so­na­li­tat dife­ren­cial gràcies a la com­pa­nyia. Seguint amb el plan­te­ja­ment, el bar­ce­lo­nisme no sap la sort que ha fet amb el tri­dent. Quan jugues a la ruleta russa, mai et cau una mina d'or. Nor­mal­ment, apos­tes pel cata­clisme. Aquí no. Aquí, tots tres men­gen del mateix plat, cons­ci­ents que enlloc els ani­ria millor. Ni tam­poc esta­rien millor ni cobra­rien molt més, per si algú es creu aquesta faula, pura cor­tina de fum, de Flo­ren­tino volent robar Ney­mar. Ni ell s'ho pot per­me­tre, ni el juga­dor és tan ruc. Si vol ser líder únic, ja té el Bra­sil. Aquesta caram­bola del destí tapa, de pas­sada, el serial de la direc­tiva amb Qatar. Que ja és tapar.