Joc brut
No és nou, ni en el món de l'esport en general, ni en el del futbol en particular. Al terreny de joc ha existit sempre. Es dóna quan les deficiències tècniques –o l'excel·lència tècnica de l'adversari– porten determinats jugadors –o certs entrenadors a demanar-ho als seus jugadors– a portar fins a l'extrem el reglament. Sempre, doncs, s'ha intentat suplir la falta de tècnica amb actuacions al límit. En certa mesura, forma part de les regles no escrites, sobretot quan es tracta d'esports que permeten el contacte físic o les càrregues i en què, sovint, la necessitat d'imposar-se a l'adversari porta a topades no necessàriament volgudes. I, tanmateix, són la majoria dels professionals els primers conscients dels perills –en forma de lesions– que comporta jugar al límit. I són els primers a intentar evitar-ho, perquè són els que més bé saben què pot suposar una lesió per a un esportista d'elit. Molt sovint una lesió de llarga durada pot significar traspassar la línia tènue que separa la glòria del fracàs. Són tantes les promeses que s'han quedat pel camí per aquest motiu. I, en tot cas, hi ha el reglament per sancionar les accions violentes o amb voluntat de fer mal a l'adversari
Hi ha, però, un altre joc brut molt més perniciós per a l'esport i que s'ha aguditzat quan determinats esports s'han convertit en espectacles de masses i, amb els drets de televisió i el marxandatge, en uns negocis que mouen milions d'euros. Aquest joc brut es practica fora dels terrenys de joc i és extremadament complex i, de vegades, fins i tot subtil. Mou influències, polítiques, econòmiques, mediàtiques. Es disputa mercats i patrocinadors. I no té regles, s'hi val tot per tal de desestabilitzar l'adversari: des de la compra dels seus millors jugadors –la versió subtil és interessar-se per un jugador no per comprar-lo, sinó per encarir-ne la renovació per al rival– a les maniobres de despatx per arreglar partits, campionats o finals (bussines is bussines). Potser és inevitable en el món globalitzat on vivim, en què els clubs esportius s'han convertit en empreses que lluiten per surar i triomfar en el complicat mercat mundial.
En aquest mercat els esportistes d'elit –per molt ben pagats que estiguin– són la darrera anella d'una llarga cadena en què competeixen companyies multinacionals (d'esports, begudes, productes financeres, locomoció...) i mediàtiques, nous multimilionaris de procedència dubtosa, països –o marques de països en forma de línies aèries– que intenten tapar les seves carències democràtiques i en drets humans convertint-se en patrocinadors de clubs esportius coneguts internacionalment. És en aquest mar de taurons on impera aquest altre joc brut que pot posar fi a l'esport que, ai las!, és també passió, identificació, fidelitat i sentiment per a milions de seguidors.