No m'agrada l'Espanyol, però menys en Chen
No sóc noble perquè la veritat crea problemes amb qui estimes, i jo, sepulcre blanquejat, he estat sempre de cultivar una pau barata revestida de mentida. De tota manera, a pesar d'aquest fariseisme voluntari, m'he mudat amb els millors ornaments per reconèixer una veritat: com a culer m'agrada que l'Espanyol perdi, i per tant, entenc la seva orgia col·lectiva per l'empat contra el Barça i la conseqüent intensitat hiperbòlica en els partits al Camp Nou. No només ho comprenc, sinó que ho elogio, i segurament perquè necessito aquest maniqueisme futbolístic, em té angoixat l'arribada de Mister Chen a Cornellà. M'explico. Potser l'Espanyol serà el City del sud d'Europa i aconseguirà flairar els llorers dels escollits, però d'entrada, les quimeres a mode de Jaume Llauradó de prometre resultats per sobre del bon fer em fan intuir que estem al davant d'un capità que si el tema no rutlla, fugirà com les rates i deixarà la tripulació ofegant-se amb la seva pròpia merda.
Un cop feta aquesta profecia sense fonament, dir que espero veure l'Espanyol tutejant-nos en la classificació, però si arriba un hipotètic fracàs, em posaré al costat dels periquitos resignats a refer plantilles amb jugadors de menys categoria per suportar una economia de guerra, dels que es queixen de ser una minoria silenciada pels grups mediàtics catalans, i finalment, dels que suporten la befa de ser un homòleg del Castella per actuacions històriques com les d'aquesta temporada. Ells, combatents heroics en una Catalunya tenyida de blaugrana, seran els que hauran d'aguantar els fonaments del club si aquest bon home veu que Barcelona és ideal per a la restauració, però complicada per fer ombra a l'hegemonia culer. Per això anhelo a mode de treva que les coses els funcionin, perquè tots sabem que un excedent de cadàvers és complicat d'enterrar sense que es podreixin i, sobretot, perquè jugar contra el Madrid està bé, però fer-ho contra una minoria orgullosa de ser qui són, ajuda a encarar els dilluns amb humor gràcies a la discussió sobre el més transcendental de les coses menys importants: la rivalitat futbolística.