Fenomen curiós, aquest. Com més soroll sentim més el tapem centrant-nos en el marcador triomfant. Preferim consumir exclusivament les alegries que procuren els futbolistes, res d'esquitxar-nos amb misèries i maldecaps. Ja és dogma irrefutable: l'equip i les seves excel·lències aguanten l'entitat i les seves nafres de gestió. Mentrestant, constatem amb pur deix de rutina aquesta glaçant passivitat de la massa social blaugrana davant tot allò que no sia guanyar. Fora d'aquest paradís, de delectar-nos amb recitals com el viscut dimecres, ni es pressiona ni es pressionarà en exigència de tancar carpetes pendents, en reclamació de solvència directiva i que sàpiguen estar a l'altura que mereix l'honor de portar el club, sense nyaps ni excuses. Només faltava el pare de Neymar esventant flaires de conxorxa i conspiració. La superstició preval sobre el coneixement empíric, sobre la certesa, ja diluïda, que ningú acaba a tribunals si no hi ha raons objectives per jutjar-lo, independentment de la imprescindible presumpció d'innocència. Ens hem enrocat aquí com el malalt en estat de negació, capaç de menystenir les evidències. Si l'equip guanya, tant se val la resta, ni valorem la gravetat dels fets. Tot ens rellisca, siguin les denúncies d'espionatge o que s'acompleixi mig segle des de la demolició de les Corts sense que ningú senti cap mena de desig d'honorar els ancestres, de preguntar als pocs supervivents com es vivia a la vella catedral la militància culer, tan dura aleshores.

Bartomeu i la seva junta vénen de guanyar les últimes eleccions per majoria absoluta i no cal ni recapitular el perquè de tal èxit. Messi, triplet i trident van convèncer els votants que pagava la pena concedir-los confiança de continuïtat. Mig any després, un repàs als contenciosos oberts, la majoria de caire econòmic o judicial, ofereix la fragant realitat que no n'han resolt ni un, ans al contrari. No es pot fitxar en el mercat d'hivern, s'embulla encara més el traspàs de Neymar i el torcebraç amb la renovació del patrocinador continua pelut. Si filem prim arribem a situacions paradoxals que generen preguntes retòriques: com pot ser que el millor equip del món no generi ingressos en conseqüència? Al contrari, se'ns diu que cada títol costa una milionada en primes, sense treballar els ressorts que haurien de revertir tan curiosa situació. Aquesta passivitat fèrria, aquesta indolència en la natural exigència de responsabilitats i bona gestió aconsegueix que visquem només el moment present amb sagnant contumàcia. Així, avui toca igualar el rècord històric de partits sense perdre. Res més. I visca el trident. Ens diuen que no eren 57, sinó 84 els milions pagats per Neymar –a banda d'imponents multes i sancions si se sentencia el tripijoc–, i només contestem “Florentino” com un mantra gairebé infantil, com qui
s'espolsa les puces. Poc els hauria costat dir la veritat d'entrada, i tot aquest sidral que ens hauríem estalviat. Capficat en la tàctica de
l'estruç, el barcelonisme continua instal·lat
en l'excusa sistemàtica quan es tracta de
confrontar la solvència directiva, en una tossuda mirada cap a una altra banda que, al final i òbviament, pagarem ben car quan ja no siguem a temps de reclamar satisfaccions. No tot és Messi, Neymar i Suárez, però no volem sentir-ho.