Hi ha bàsquets que són ordre i rigor, bàsquets que defensen la cistella i l'espai. De poques recuperacions, poques pèrdues forçades al rival i pocs taps. I poc rebot d'atac, també, perquè després d'un tir volen replegar-se, ocupar l'espai i negar la transició. És un bàsquet que vol provocar mals tirs i controlar el rebot, minimitzar riscos: anar a recuperar una pilota, a col·locar un tap i al rebot ofensiu són accions de risc. El Barça de Xavi Pascual és un paradigma d'aquest bàsquet. No renuncia a la recuperació, al tap i al rebot ofensiu, però per a l'equip no són accions prioritàries. Es defensa des de l'ordre i també s'hi ataca, que no vol dir negar-se a córrer ni a jugar en arribada. En cap cas: ambiciona fer-ho, però des del joc endreçat. És a dir, no entra en els seus plans forçar una situació a camp obert en inferioritat (per exemple, dos atacants i tres defensors). No, perquè fer-ho és entrar en una situació de risc. En defensa, perdre en una situació de risc comporta donar avantatge al rival i, en la majoria de casos, concedir una acció de bàsquet fàcil. En atac, perdre en una situació de risc significa perdre pilotes o, en el millor dels casos, fer un tir forçat. El bàsquet que és ordre aguanta el jugador: la disciplina l'habilita per tal que pugui trobar la inspiració. Però quan falla el control del rebot en defensa i l'encert en atac –i en els dos casos la condició física dels jugadors hi té molt a veure–, el sistema s'esquerda. És per això que quan tot funciona d'acord amb l'ordre entrenat la sensació és que aquest és un bàsquet imbatible. En canvi, quan alguna cosa falla la sensació de mal joc és acusada.

Hi ha el bàsquet de l'ordre i el rigor i hi ha el que defensa atacant la pilota, les línies de passada, buscant la recuperació i el tap. Arriscant. És el bàsquet al qual no importa el desordre, que vol treure el rival de sistema, recuperar la pilota i atacar de seguida, encara que això impliqui perdre pilotes o fer un tir forçat. Vol més possessions perquè són més possibilitats de tir i, amb l'ús actual del triple, més possibilitats d'anotar molt en poc temps (i dissimular així les errades). Cerca i provoca situacions de risc en defensa i també en atac, forçant en els primers segons de possessió contra defensa desorganitzada, encara que sigui en inferioritat. És un desordre estructurat, dins un sistema, un desordre que també busca la inspiració i en el qual és fonamental la mentalitat del jugador per continuar arriscant encara que es perdin les situacions de risc. Mentalitat per creure que en l'ocasió següent que es presenti es forçarà i es guanyarà una nova situació de risc. Perdre en una situació de risc és un mal negoci, però qui sap si el desordre en el joc ja no és tan nociu per a la salut com podríem pensar.

No tot és blanc o negre i cada rival exigeix una aproximació diferent, però negar o acceptar el risc com a concepte ha deixat, després de sis jornades i un calendari particularment asimètric, el grup F del Top 16 amb tres dels quatre equips que estimen el risc al capdavant i amb els que en fugen, amb Barça, Brose i Olympiacòs, sumant només vuit victòries (per les quinze dels russos, el Baskonia i el Madrid). I a veure després de catorze jornades com tenim la classificació, però de moment es pot dir que fins avui el Barça ha perdut 9,5 pilotes de mitjana en les quatre derrotes i 12 en les dues victòries, repartint 16,8 assistències en les desfetes (i 24 en els triomfs). És a dir, quan ha acabat derrotat ho ha fet donant 1,76 assistències abans de perdre la primera pilota, una ràtio espectacular en què l'ordre té molt a veure i que ni el CSKA ni el Baskonia ni el Khimki milloren... quan guanyen.