Els últims dies, he sen­tit molt que la lliga ja està a la but­xaca i que el Madrid està en crisi, cosa que sem­bla que és molt impor­tant, de vega­des sem­bla que el més impor­tant. De fet, ahir a la nit, en una tertúlia post­par­tit de fut­bol-7 dels inter­na­ci­o­nals de La Pava a Cas­tell­de­fels, vam par­lar d'això i em va sem­blar molt interes­sant algu­nes de les refle­xi­ons que van aparèixer, tant de sim­pa­tit­zants del Barça, com de l'Espa­nyol i, fins i tot, del Madrid. Al final, tot el debat se cen­tra en les per­so­nes i en el tipus de gestió com a ele­ment dife­ren­cial. Tot comença amb el típic: “De fut­bol millor que no par­lem”, que, òbvi­a­ment, va dir un sim­pa­tit­zant bar­ce­lo­nista. Acte seguit i sense pausa va començar un debat entre cava­llers, res a veure amb chi­rin­gui­tos i com­pa­nyia, que, sor­pre­nent­ment per mi, va cen­trar el con­tin­gut en la gestió i les per­so­nes que tenen res­pon­sa­bi­li­tats a l'hora de deci­dir. No vam par­lar en cap moment dels juga­dors, pot­ser perquè no té gaire sen­tit veient els resul­tats del tri­dent ata­cant del Barça.

El que defi­neix un club de fut­bol nor­mal­ment són els resul­tats i les habi­li­tats dels seus juga­dors i entre­na­dors. Però quan par­les d'un club de pri­mer nivell o del millor club en l'aspecte glo­bal, com es el cas del Barça, lla­vors hi ha més coses que cal tenir en compte a l'hora de defi­nir-lo. Par­lem de les per­so­nes amb res­pon­sa­bi­li­tats direc­tes en la gestió i de com ente­nen el que han de fer o poden fer, per què ho fan i quin és l'objec­tiu final.

En el cas del Madrid, és clar que exis­teix un coto pri­vado de caza en què hi ha un amo abso­lut i abso­lu­tista que uti­litza el club per fer imatge de la seva empresa, trac­tar molt bé polítics, socis empre­sa­ri­als, ban­quers i cli­ents o pos­si­bles cli­ents. La resta és igual, és un joc per a ell. És com quan als nens els rega­len un joc molt enve­jat per la resta i van ges­ti­o­nant a qui dei­xen jugar o no segons l'interès (perquè és més amic, perquè és més guai, etc.). L'estratègia del pre­si­dent del Madrid és clara des de fa molt de temps: el Madrid és seu i ell és qui mana, per tant ell deci­deix quan es fitxa i a qui es fitxa, tot tenint només com a cri­teri que el bene­fi­cia més a ell. Doncs aquesta història, ja sabem com acaba.

Aquí a casa, l'equip fun­ci­ona, l'entre­na­dor no es deixa mani­pu­lar i els juga­dors només s'han de cen­trar a jugar i a ser dis­ci­pli­nats, i nosal­tres, els socis i sim­pa­tit­zants, només hem de gau­dir. Idíl·lic. Però no badem, no sigui que no veiem apro­par-se els pro­ble­mes perquè ens cre­iem into­ca­bles i els millors. Em refe­reixo a alguns fets, per exem­ple que encara no entenc els fit­xat­ges de Mat­hieu i Dou­glas, o com pot ser que el Barça no es pugui per­me­tre por­tar Nolito al desem­bre (petició expressa de l'entre­na­dor) o per què encara estem als tri­bu­nals. Per cert, què pas­sarà si el pre­si­dent i el Barça són con­dem­nats d'alguna manera? I què pas­sarà amb Ney­mar si tot­hom és con­dem­nat? Com pot ser pos­si­ble que gent que no ha dit tota la veri­tat als amos del club (en aquest cas, els socis), encara tin­guin una res­pon­sa­bi­li­tat de gran importància al club. Em refe­reixo al senyor Car­do­ner i a la grada jove, a les entra­des a preus ridículs, etc. I aquest és un petit exem­ple. Gau­dim del moment del nos­tre equip, però no bai­xem la guàrdia perquè les coses pot ser no són del color que ens las fan veure.