El Barça no juga avui contra un rival qualsevol. Ho va dir Luis Enrique, però històricament és un fet evident, que s'ha refermat aquests darrers anys amb la presència d'un entrenador atípic, Paco Jémez. Tot i que la dialèctica del tècnic podria ser similar a la de José Antonio Camacho –a qui considera el seu mestre– l'entrenador del Rayo ha decidit que un equip petit, de pressupost restringit i de jugadors modestos, es pot atrevir també a fer un futbol valent, contra la teoria dominant que aquells que es juguen la permanència només poden fer una cosa, defensar-se i resar.

Els crítics de Jémez li recorden ràpidament les golejades que sol encaixar contra els grans equips de la lliga per la seva aposta. Criticar un entrenador perquè el Barça, que aquesta temporada fins i tot ha golejat el Madrid a domicili, s'aprofita de la seva estratègia no és del tot just. El Barça, i també el Madrid, juga en una altra galàxia, però Jémez no renuncia als seus principis i això a la llarga l'ha convertit en un entrenador que es fa respectar.

Pel Rayo, qualsevol símbol a què puguin aferrar-se contra el poder que exerceixin a la ciutat el Madrid i també l'Atlético és benvingut. Potser Jémez, com pronostiquen alguns, portarà el Rayo al descens, però segur que a Vallecas morir amb principis és tot un elogi, no una crítica.