Etiquetes
L'afició de l'Espanyol ha començat a xalar amb Abraham. El migcampista de Cornellà és d'aquells futbolistes víctimes de les etiquetes que sovintegen de manera massa recurrent en el món del futbol. És difícil escrutar com actua la massa de seguidors. Uns gregaris de les grades que eleven als altars jugadors mediocres que no aporten res i amb la mateixa intensitat en matxuquen d'altres sense compassió. Abraham és d'aquesta segona espècie. Els mateixos seguidors que ara aplaudeixen les seves bones prestacions no fa gaire ja donaven per amortitzat el capità. El consideraven poc adient, o més ben dit, incapacitat per jugar a primera divisió. “En un equip no hi ha d'haver els millors, sinó els més adequats per a cada rol.” Aquest aforisme de Pep Martí, reputat psicòleg del CAR de Sant Cugat, explica a la perfecció la situació que viu ara Abraham en l'ecosistema de l'Espanyol. El mig ha patit cada temporada l'absència de continuïtat per mostrar les seves dots futbolístiques. Ara, al triple pivot, té un hàbitat adequat on flueix el seu joc. No és el més ràpid, ni el més tècnic, ni el més alt ni el més fort, però sí el més adient que hi ha ara a la plantilla per complementar-se amb Víctor Sánchez en el paper de llops de la medul·lar. Corren, s'esforcen i fan quilòmetres per fer una pressió alta que propicia els contraatacs de l'Espanyol. Sense ells dos no s'entendria la revifada experimentada pels blanc-i-blaus. Ells simbolitzen a la perfecció la força grupal de l'equip de Galca. Faciliten les tasques defensives i incrementen les possibilitats ofensives. Una feina grisa, no sempre recompensada, però decisiva per la seva solidaritat en l'esforç. No són els millors, però sí els més adequats i de tot això se'n diu fer equip. Si jo fos el futur director esportiu de l'Espanyol no m'ho pensaria dues vegades a l'hora d'oferir la renovació a Abraham. Per cert, l'únic jugador blanc-i-blau que acaba contracte el 30 de juny.