Pas a pas, directes cap a l'objectiu
és ser el primer
a guanyar dues Champions seguides
La d'avui és nit de Champions. Poca broma. Vuitens de final de la màxima competició europea, aquella que mai no havia guanyat el Barça fins que ho va aconseguir el 1992. Aquella que ens va portar nits tristes com les de la final de Berna i de Sevilla. No em poso ni nostàlgic, ni tràgic, però cal recordar que el que ara sembla una cosa normal, no ho era gens, de normal, per la pròpia dinàmica de la competició quan es deia copa d'Europa i només la jugaven els campions de lliga, i perquè hi ha pocs equips al continent que tinguin una regularitat com la que té ara el Barça a l'hora de ser un candidat real cada any a guanyar-la i haver-ho aconseguit quatre cops en els darrers deu anys. París, Roma, Londres i Berlín van veure com un Barça superior als seus rivals aixecava la Champions i com aquestes quatre copes s'afegien a la mítica de Wembley del 1992. Però no sempre va ser així. Costava jugar la copa d'Europa perquè amb els arbitratges d'aquells anys i errors propis, molts errors propis, costava guanyar lligues. I quan es guanyava la lliga, la clatellada venia en forma dels pals de Berna o de l'ensulsiada de Sevilla del Barça de Venables. Va ser guanyar a Wembley guiats per Cruyff i tot va canviar. Perquè ningú pot negar que va canviar com un mitjó el club, malgrat el mateix club, una part de l'afició i alguns dels seus presidents. El Barça ara juga per guanyar, té l'etiqueta sempre de favorit i és el millor club d'Europa de l'última dècada. Què més es pot demanar?
Doncs tenir memòria i tocar de peus a terra. El que està fent aquest equip en els darrers anys és un mèrit brutal i potser ens hem acostumat tan i tan bé que no donem importància al que estan fent. No només guanyant la Champions, sinó arribant a semifinals o quarts. I això, que a Europa està molt valorat, hem après a mirar-ho com si fos exigible i per tant a alguns els pot semblar que fer-ho, és obligat i no fer-ho un desastre. I no, no és així. Arribar a quarts i a semifinals és un objectiu pel qual cal lluitar, però guanyar sempre la Champions és impossible. Ara bé, aquest equip necessita reptes i se n'ha marcat un: ser el primer club que guanya dues vegades consecutives la Champions, des que és Champions. Per fer-ho cal superar avui l'Arsenal. Tot indica que serà així després del 0-2 de l'anada a Londres. Però els partits cal jugar-los i si alguna cosa sembla que ha aconseguit Luis Enrique és motivar els seus jugadors, perquè no es cansin de guanyar.
Hi ha un perill, però. Pensar que l'eliminatòria ja està superada. Tots recordem algun que altre fiasco en competicions europees del Barça. Doncs avui no toca. L'equip d'Arsène Wenger ha caigut tradicionalment contra el Barça, començant per la recordada final de París amb Ronaldinho a la gespa i Messi lesionat. Però sempre és un equip complicat i pot ser-ho més si se li falta al respecte. El Barça ha d'administrar el seu avantatge, però la millor manera de fer-ho és sortir a guanyar el partit i marcar ben aviat. Si ho fa, es pot veure un bon partit i el Barça pot guanyar més punts encara en la llista de favorits a guanyar la Champions. Però aquesta és tota una altra història.