Catorze partits
Hi ha tanta confiança en aquest Barça i en la força ofensiva del seu trident ofensiu que durant el sorteig de la Champions gairebé tenies ganes que li toqués el City o el PSG. No exagero i no dic el Bayern perquè aquest, a la final. I no dic el Madrid perquè estava claríssim que li tocaria algun dels equips teòricament més febles, com així ha estat. Ara que, alerta, aquest Madrid pot tenir problemes amb els alemanys si continua jugant com ho ha fet alguns partits fora de casa. Al Bernabéu, això sí, resol partits, tot i que el Roma li va perdonar la vida almenys en tres ocasions. Ja ho veurem. No deia res de l'Atlético perquè, a part que el tenim molt vist, és sempre un equip incòmode. Per la manera com el fa jugar el seu entrenador i perquè és un bon equip. Barça i Atlético es coneixen molt, massa, i per això és perillós, sobretot perquè la tornada és al Vicente Calderón. Però un equip que vol tornar a guanyar la Champions ha de superar els millors, com diu el sentit comú, i per tant l'Atlético ha de ser un rival a superar. Això sí, valdria la pena que el Barça assegurés el zero a la porteria i intentés deixar resolt el problema en l'anada.
Por? Qui ha dit por? Però s'acosta el final de temporada, el Barça té els jugadors que té i sempre hi ha problemes en forma de lesió o de targetes. Mirin el que va passar diumenge a Vila-real. Ni el 0-2 va poder assegurar una victòria que ja hauria assegurat la lliga. Ara, que continua francament bé per la derrota de l'Atlético a El Molinón, caldrà assegurar una mica més. Però quan Luis Enrique, amb bon criteri, va decidir canviar Piqué i Arda, l'equip se'n va ressentir. No vull carregar contra Mathieu, que ja ho fa tothom. Jo crec que té mala sort, darrerament. Però sembla que els altres centrals no compten i, francament, no és el mateix el francès que Piqué o Mascherano. I quan Piqué va marxar, es va notar.
Per tant no cal tenir tant en compte el nombre de partits consecutius sense perdre –que ja són 39 i fa gràcia anar trencant rècords i per tant contra el Madrid cal mantenir-lo–, sinó no perdre els partits importants com ara la copa contra el Sevilla. Curiós el cas d'aquest Barcelona condemnat a guanyar-ho tot per poder igualar els registres de l'any passat i per intentar ser el primer equip que guanya dues Champions consecutives. De moment l'equip està bé i quan juga meravella. Però hi ha alts i baixos, com es va veure a Vila-real. Certament, i sobretot després de la derrota de l'Atlético, els punts tenien menys importància que altres vegades, però un bon Vila-real, sempre jugant, sempre motivat, sempre engrescat a tocar allò que no sona al Barça, va aconseguir remuntar el resultat i fer que molts culers patissin exageradament. Sí, el Vila-real és un bon equip, com ho són també tots els que es trobarà el Barça en la Champions i en la final de copa. I és per això que Luis Enrique haurà de preservar els jugadors clau, com de fet ja ha començat a fer en les darreres jornades. Queden vuit jornades de lliga, un partit de copa i, esperem, cinc partits de la Champions. Aguantarà el Barça el rècord de victòries. Francament importa poc si guanya lliga i copa i arriba a la final de la Champions. Si ho fa serà una gran temporada. I les finals són per guanyar-les.