El llegat de Cruyff
El món ens mira per implantar un futbol espectacular
i guanyador. Siguem fidels a la seva memòria futbolística
Sí, s'ha parlat molt de Joan Cruyff arran de la seva mort i encara és poc pel que va representar per al món del futbol. Va ser un jugador inigualable, un tècnic renovador i algú ha dit que no només va canviar el Barça, sinó que va canviar el futbol. Hi estic d'acord. Hem parlat molt de Cruyff, els qui el vam admirar perquè va representar alguna cosa que no coneixíem els de la meva generació, els que vam ser retratats per La Trinca com els dels catorze anys de passar gana, els que no vam conèixer Kubala ni recordàvem els pals de Berna... Per a tota aquella gent, el 1973, quan va arribar, Cruyff va ser l'esperança amb majúscules. Quan el 1974 el Barça va guanyar la lliga, va ser descobrir que estava molt bé jugar millor, però que era acollonant guanyar. Vam trigar a fer-ho. El Cruyff jugador només ens va portar una copa en la seva quarta temporada, la darrera com a jugador del Barça. Però tant se val, ja ens havia guanyat per a la causa per a tota la vida. I què es pot dir de l'entrenador que ho va canviar tot. Vaig ser a Berna, en el seu primer títol, la recopa, i a València, per veure guanyar el segon, la copa contra el Madrid a Mestalla. I després van venir les quatre lligues i la copa d'Europa, però sobretot aquell equip, aquell joc que es va prolongar dos anys més, ja sense títols després de l'enfrontament directe amb Núñez i els seus diners. Ell demanava Zidane i Ruy Cosa i va venir el que va venir. Què hauria passat si s'haguessin complementat amb figures gent de la casa com De la Peña, Óscar i Roger Garcia, Celades... No ho sabrem, mai no ho sabrem, però la llavor estava plantada. Rijkaard i sobretot després Guardiola i Tito van millorar la proposta i van donar al Barça el que és avui, ja diferent però guanyador a les mans de Luis Enrique i als peus i el cap de Messi. Només per això, Cruyff, “les millors cuixes del món”, que cantaven els trincaires, ja és un déu per al planeta futbolístic blaugrana.
En l'ADN del Barça hi ha la llavor de l'enfrontament i la divisió. Ni ara, amb les victòries, s'ha superat aquesta qüestió. No es tracta que els que no podien ni veure Cruyff en vida ara l'hagin de santificar. N'hi ha prou que reconeguin la seva capacitat futbolística i que va fer que el Barça deixés de ser un club perdedor i victimista per ser un guanyador nat, que sempre en vol més i que juga millor que ningú. Per tant, si no volen valorar la persona que no ho facin, però que no ens toquin el mite, la llegenda, el que vulguin. Ell, Johan, va marcar el camí i el camí és el bo, els dels èxits. Recordem-ho quan vinguin temps durs i algú torni a pensar en entrenadors resultadistes, cosa que passarà. Recordem que el camí que ha portat el Barça allà on és i d'on no vol baixar està basat en la possessió de la pilota, a tenir-la i que no la tinguin els altres, a jugar aquest futbol que ha meravellat el món i que altres volen portar a casa seva, començant per la Champions. Abans, per saber què volia dir guanyar una lliga, miraven a Anglaterra, a Holanda, a Alemanya o Itàlia per anar a buscar entrenadors guanyadors. Ara, el món mira la lliga del Barça per buscar-ne, per aconseguir un joc brillant que no només no està renyit amb els resultats, sinó que és la millor garantia per aconseguir-los. Honrem Cruyff pel que va fer, però siguem fidels a la seva memòria futbolística.