Fa menys de dos mesos, l'Espanyol abandonava Mestalla a un punt del descens. Era la jornada 24, el 13 de febrer. L'afició es temia el pitjor: iniciar el nou projecte de Chen a segona. Era una por real, no una mera il·lusió, sinó un escenari tangible. Els ciments de l'equip tampoc convidaven a l'optimisme, amb un tècnic que no encertava amb la tàctica i uns futbolistes sobrepassats pels esdeveniments. Malgrat la derrota contra el València, aquell partit va ser l'inici del renaixement. Galca, que va evitar el seu acomiadament fulminant, va canviar el seu esquema de joc pel ja famós triple pivot. Aquesta va ser la seva pedra filosofal i la fi de la letargia col·lectiva a què estava sotmès l'equip. Tretze punts dels últims divuit han donat un altre aire a un Espanyol que ha passat de tocar el descens –a un punt– a posar-lo a una distància de set. Les matemàtiques fan pensar que en les darreres vuit jornades que queden per concloure el campionat n'hi haurà prou amb dues victòries per segellar la permanència i deixar enrere aquest any de transició. “Estem a dos partits d'assolir la nostra meta”, deia ahir Burgui. La sinceritat de l'extremeny, compartida per tota la plantilla, no ha agradat gens a molts aficionats. Els seguidors tenen tot el seu dret a queixar-se, però cal ser realistes i tenir memòria. Després de vorejar el desastre més absolut, qualsevol soci o simpatitzant blanc-i-blau hauria signat fa dos mesos una plàcida permanència tres o quatre jornades abans del final. Sóc el primer que pensa que s'ha d'exigir el màxim als futbolistes, però aquesta vegada els jugadors han fet un esforç titànic en l'aspecte mental i han capgirat de manera immediata una situació esportiva que feia pinta de tragèdia. Encara queden sis punts, però si s'aconsegueixen en els dos pròxims partits no es podrà retreure res als jugadors en les darreres sis jornades finals. Les exigències i el paladar de ric, a partir de l'estiu.