A des­grat de saber que ni ens convé legis­lar a cop calent, ni sot­me­tre les emo­ci­ons a la pressió de la massa (ni a la dels mit­jans de difusió, que les manega), el reguit­zell de desgràcies que hem patit aquesta dar­rera Set­mana Santa ens hau­ria de fer pen­sar si a la catarsi necessària de qual­se­vol col·lec­tiu dol­gut no li convé una bona Pas­qua; que és la manera com les reli­gi­ons ens ense­nya­ven a superar la victòria de la mort.

Després del trànsit per la vida, què resta de nosal­tres sinó les parau­les que ens desig­nen, com cre­ien els clàssics? D'aquí, tant la dèria d'escriure els noms en làpides posa­des a les vies per tal que els viat­gers, en lle­gir-los, en per­pe­tu­es­sin la memòria, com la pro­posta de deno­mi­nar el nou Camp Nou com l'estadi Johan Cruyff del Fut­bol Club Bar­ce­lona. No cal dir que la major part d'aque­lles llo­ses han estat secu­lar­ment esbor­ra­des com un palimpsest de pedra.

Enlles­tida la memòria, doncs, obser­vem com la catarsi de dis­cul­par-nos col·lec­ti­va­ment per no haver ado­rat l'ídol (que és, amb l'ego­isme de l'absència, el res­sen­ti­ment habi­tual en la mort d'algú pro­per) tindrà, en el par­tit d'avui con­tra el Real Madrid, una ocasió immi­llo­ra­ble d'apai­va­gar la impos­tura emo­ci­o­nal del cop calent, que com més gran és, més ines­ta­ble se'ns revela. Així, la gran­di­loqüència del moment unirà a l'entorn de Cruyff tant aquells que van aco­mi­a­dar-lo, com aquells que van rebut­jar-li l'honor de la pre­sidència, com la gran majo­ria de socis i d'afi­ci­o­nats que van rati­fi­car-los.

I què en queda, de la cerimònia catàrtica d'un sepeli, sinó el recor­da­tori lliu­rat a l'oblit d'un calaix, al cubell de les escom­bra­ries o a les cen­dres d'un foc que ens exculpa? Sem­blant­ment, doncs, després del par­tit d'aquest ves­pre, aven­turo que al nom de Cruyff li queda un via­cru­cis tan llarg i penós que pot­ser només li estal­vi­a­ria la purga pas­qual del títol.