La dècada perduda
L'Espanyol celebrava, fa tot just deu anys, la consecució de la quarta copa del Rei. El títol havia de ser la palanca de rellançament d'una entitat encotillada en la mediocritat. Una grisor que semblava dissipar-se amb el projecte del nou estadi de Cornellà-el Prat i que comportaria, de retruc, un creixement exponencial en la massa social. Deu anys més tard, l'entitat blanc-i-blava encara viu dels rècords d'aquella nit màgica del 12 d'abril al Santiago Bernabéu. Els títols de copa del 2006 i el 2000 no van servir per capgirar la història, sinó que es van convertir en miracles episòdics. Com si fos una advertència del destí, l'epíleg d'aquella temporada 2005/06 va ser d'encongiment de cor amb el gol agònic de Ferran Corominas contra la Real Sociedad. Era el 13 de maig del 2006, i l'Espanyol es va salvar del descens en l'últim sospir. Un resum emocional del que passaria en els pròxims deu anys. L'Espanyol ha anat trampejant fins avui la seva existència com a club sense aprofitar aquell èxit. Més que anar cap endavant en la seva ambició esportiva i social, ha retrocedit en el que ja és una dècada perduda. L'embranzida d'aquell triomf de copa del 2006 va servir, encara, per acaronar una final de la UEFA a Glasgow el 2007. La resta és misèria absoluta. Només cal veure com es troba enguany l'Espanyol, que segueix lluitant, un curs més, per salvar-se del descens. Durant aquests deu anys mai s'ha arribat als 50 punts en la lliga –sí, ho han llegit bé–, i la glòria només es paladeja rememorant èxits pretèrits. I un club que viu del passat no sap mirar al futur. Així està l'espanyolisme. Ara la il·lusió col·lectiva d'una afició fidel, el millor patrimoni del club no ho dubtin, depèn de l'aire que insufli Chen Yansheng. El magnat xinès és la bala de plata que esperen els seguidors. Tots ells esperen, per fi, veure un salt de qualitat en el projecte i no seguir dilapidant el temps tot mirant-se amb melancolia els èxits del passat.