Perseguint Cruyff pel Muntanyà
no era dramàtica
Quan escric menteixo, però després d'haver pres una dubtosa distància per no edulcorar la realitat, crec que Cruyff bé es mereix una petita veritat. Un mes d'agost de serrell abundant i cos atlètic, vaig enredar un amor d'estiu regalant-li una nit luxuriosa al Montseny amb un únic objectiu: forçar l'atzar i topar-me amb el meu mite. Ho tenia clar. Si els fans d'Elvis s'enfilaven per Graceland, bé podia deambular per la urbanització del Muntanyà per veure aquell que va repintar de blaugrana els diumenges a la tarda.
Així doncs, contenint l'esguard molest d'aquella senyoreta que em llegeix d'amagat sabent que mai trobarà un altre jo, vam passejar amb posat de Sant Gervasi pels carrers de darrere de l'hotel, i va ser quan ella em tractava de neuròtic que va obrir el portal i ens va saludar. Em vaig quedar glaçat. El tenia a dos metres i vaig presenciar com s'enfilava al cotxe i marxava amb la normalitat de qui veu passar joves desconeguts vagant pel seu carrer. L'esbroncada de la noia davant el meu silenci va ser proporcional a la desgràcia d'aquella nit atenesa que ens vam fer grans, ignorant que l'admiració sincera respecta a contracor la intimitat de l'heroi envellit. Més tard, quan tornava a l'hotel amb l'entusiasme sotmès sentia a la llunyania com ella xerrava de plans de futur que no volia escoltar, i va ser llavors quan vaig concloure que Cruyff va fer també pedagogia amb el seu gran error a la banqueta: creure que la hipotètica infal·libilitat el faria vèncer amb jugadors mediocres. Una falta que va dinamitar l'obra d'art que ell mateix havia vestit i que partia d'una de les seves premisses vitals transmeses sense discursos: el futbol no és res més que un joc i, per tant, la derrota no és dramàtica. Així, segurament perquè Cruyff no ho hauria permès de si mateix, l'endemà al matí vaig deixar la noia i vaig decidir viure en un món en què l'única tragèdia és perdre les persones que estimes, i nosaltres, el Johan, l'admiràvem, però la seva família l'estimava i és qui l'enyorarà mentre que els altres seguirem parlant d'ell com si encara fos viu. La vida y el futbol son así.