La fredor de l'empresa

Els nous res­pon­sa­bles de l'Espa­nyol estan fent una gran inversió econòmica. La dar­rera, el paga­ment d'uns deu mili­ons d'euros a les empre­ses cons­truc­to­res per evi­tar un embar­ga­ment. El Grup Ras­tar ha inver­tit ja uns cent mili­ons. Estem par­lant de molts diners en només uns mesos. Lògica­ment, aquesta enorme des­pesa no la fan per amor als colors. El senyor Chen Yans­heng aterra al club com hau­ria pogut anar al Betis, al Celta o al Màlaga. Això ja ho tenim clar. Menys evi­dent és com pen­sen recu­pe­rar la inversió i, a més, fer-hi negoci. Per mi, aquesta és una gran incògnita.

Però el que ara mateix més m'inqui­eta és la nul·la intenció dels nous diri­gents d'apro­par-se al poble, als peri­qui­tos. No he vist cap gest que em faci pen­sar que són cons­ci­ents que per por­tar la nau a bon port s'ha d'anar de bra­cet de la grada i l'afició en gene­ral. No trobo pro­xi­mi­tat entre les inqui­e­tuds de la gent que segueix, pateix i estima l'Espa­nyol i els nous pro­pi­e­ta­ris. No trobo aque­lles figu­res de la història blanc-i-blava tre­ba­llant en el nucli direc­tiu del club per fer de nexe entre els nou­vin­guts i els refe­rents emo­ci­o­nals. Ni tam­poc tinc la per­cepció que els pre­o­cupi gens ni mica. Els con­se­llers de l'actual Espa­nyol són Adolf Rou­saud Viñas, Huang Ting, Lu Zui­lan, Mao Ye Wu, Wang Lirong i Zheng Zefeng... Com ha dei­xat clar en els dar­rers dies el con­se­ller dele­gat de (anava a dir club, però ja no...) de l'empresa, Ramon Robert, l'Espa­nyol ha pas­sat a ser una això, una empresa. Un negoci que pot ven­dre abo­na­ments, entra­des, frank­furts, samar­re­tes, fut­bo­lis­tes... Però el fac­tor emo­ci­o­nal, vital en el món del fut­bol, on queda? I els intan­gi­bles d'un joc en què l'atzar et pot fer can­viar com­ple­ta­ment la cotit­zació d'un juga­dor o de tota l'empresa, com es pre­veu en ter­mes econòmics?

No anirà bé si no s'entén que per con­ver­tir una màquina de per­dre diners en un bon negoci en el món del fut­bol, cal posar en valor que l'amor per uns colors passa de gene­ració en gene­ració, de l'avi al pare i d'aquest als fills... S'ha de subli­mar gent com ara Arcas, Bosch, Rodi­lla, Marañon, Lau­rid­sen, Tamudo, Jar­que... Sense la presència emo­ci­o­nal dels mites ni nexe sen­ti­men­tal amb les famílies, difícil­ment es podrà cons­truir un futur millor.