Una qüestió mental
L'Espanyol s'ha ficat en un problema, o més ben dit, s'ha tornat a enfangar en la lluita per la permanència. Una batalla que semblava solucionada fa un mes, tot i que la necessària victòria per assolir els 40 punts encara no ha arribat. Pel camí, els jugadors han anat dilapidant un còmode avantatge respecte a la zona baixa: dos punts dels últims quinze en són la prova fefaent. Tot plegat, i per la cadència de resultats, aquesta temporada comença a recordar, i massa, aquella del gol agònic de Coro contra la Real Sociedad. Era el 13 de maig del 2006, i potser caldrà tornar a agafar el manual de l'èpica, deu anys després, el dia 15 de maig contra l'Eibar. De moment, l'Espanyol no està en aquesta situació tan crítica. Al contrari, ho té tot al seu abast per liquidar la salvació diumenge contra el Sevilla. Un equip, l'andalús, que no sap el que és guanyar a domicili en tota la lliga. Més enllà d'aquesta dada, el que més preocupa és el mateix Espanyol. L'equip blanc-i-blau es mira ara al mirall i s'espanta: pors, dubtes, suor freda i vertigen. Uns ingredients que fan que els jugadors semblin pitjors del que ho són realment i que el tècnic aparegui com un bufó que no té ni idea de filar amb criteri una tàctica constructiva i profitosa. La pressió encotilla uns jugadors que difícilment poden expressar al camp tot el futbol que porten a dins. La feina prèvia per guanyar la final contra el Sevilla és primer domar la batalla mental. I és que el principal adversari dels blanc-i-blaus no és el Sevilla, sinó una qüestió purament psicològica per diluir el bloqueig que encartona molts jugadors de la plantilla. Aquesta és la feina feixuga que ha de fer tot el grup al llarg de la setmana. Visualitzar el partit de manera positiva i com una oportunitat amb marge d'error i no com un pas ineludible cap al fracàs. L'Espanyol és amo del seu destí i també així ho han d'entendre els aficionats: no és l'hora dels retrets, sinó dels aplaudiments.