Amb Neymar acabarem malament

Men­tre la passió mou els segui­dors, la majo­ria de juga­dors ho fan per propi bene­fici. Per això, en aquest con­text de mer­ce­na­ris enco­berts, l'afi­ci­o­nat intenta obviar el des­ar­re­la­ment dels seus ídols fent-los pujar forçosa­ment a l'Olimp de la memòria col·lec­tiva, però el culer, espècimen neuròtic a l'hora d'exi­gir un com­promís emo­ci­o­nal amb l'enti­tat, no en té prou amb els números per pren­dre una estre­lla i fer-ne una lle­genda, sinó que neces­sita una dosi d'aquell intan­gi­ble blau­grana que no sabem expli­car del tot.

En aquest con­di­ci­o­nant rau una des­a­fecció implícita cap a Ney­mar que flo­tarà quan les estadísti­ques vagin pel camí del pedre­gar, perquè ell, igual que d'altres que ho dis­si­mu­len millor, no viu el Barça com un fi en si mateix, sinó com un mitjà per al seu propi bene­fici, i el soci admetrà l'uti­li­ta­risme del club si hi ha reci­pro­ci­tat a l'hora d'asso­lir fites com­par­ti­des. Men­tres­tant, el bra­si­ler i el seu entorn no ente­nen que no només de gols viu el culer, sinó que també s'ali­menta de ges­tos demagògics repin­tats de fide­li­tat emo­ci­o­nal que a la llarga aca­ben sent el marge real de paciència cap al juga­dor en qüestió.

En defi­ni­tiva, aquest recel sobre Ney­mar està pro­vo­cat perquè li falla el llen­guatge no ver­bal que tant va cui­dar als ini­cis, i a fora del camp està més pen­dent de recor­dar ofer­tes milionàries d'equips euro­peus o de fer posats amb el seu entorn greixós de qui s'ha arri­mat al diner fàcil i, per què no dir-ho, d'imi­tar Dani Alves amb tics egocèntrics de qui es pensa que el món és seu i els altres som un trist deco­rat.

Ho sé, molts jut­ja­reu l'arti­cle com el d'un tri­bu­nero neuròtic que fa temps que no toca cuixa, i encara que sigui cert aquest dar­rer apunt i accep­tant que tot juga­dor cerca legítima­ment el propi guany per sobre de tot, esta­ria bé tro­bar la solució a una pre­gunta en què rau l'assumpte trac­tat: per què un Pilota d'Or com Rivaldo no va tenir mai l'estima que sí que van tenir suplents com Pizzi i Lars­son? Ja ho can­tava Dylan: “Això amic meu tan sols ho sap l'intan­gi­ble, busca la res­posta dins l'intan­gi­ble.”