Ser culer
es mantenen inalterables
al llarg
de la vida
Sergi Pàmies (Confessions d'un culer defectuós, una troballa d'aquest Sant Jordi) confessa que ell es va fer culer gairebé sense adonar-se'n a l'edat d'11 anys, tot just arribat a Barcelona des de l'exili francès dels seus pares (va néixer a París el 1960), a través del seu oncle matern Pau. No és pas cap defecte, això, ja que la majoria de culers –tret d'aquells a qui els pares o els avis van inscriure com a socis només d'arribar al món i sovint abans d'emplenar el registre civil– van arribar a ser culers per mitjà d'un familiar, un amic o un veí que de petits els va portar al Camp Nou i van quedar subjugats per uns colors que els acompanyaran ja la resta de les seves vides. Com deia el malaguanyat Ernest Lluch, és més fàcil canviar de parella o de partit polític que no pas de club de futbol. Tret de casos excepcionals, l'adscripció a uns colors és de les poques coses que es mantenen inalterables al llarg de la vida.
Durant la dictadura franquista la simpatia pels colors blaugrana va desbordar el marc local català i, per motius polítics més que no pas sentimentals, es va estendre per tot l'Estat per oposició al Real Madrid, considerat llavors l'equip del règim (entre 1939 i 1976, el Real Madrid va guanyar quinze vegades –el 41% del total– la lliga; el Barça, vuit; l'Atlético de Madrid, set; el València, quatre; l'Athletic, dos, i el Sevilla, un), i les penyes barcelonistes es van estendre per tot l'Estat. Paral·lelament, la immigració que arribava a Catalunya trobava la primera senya d'identitat i d'integració al país d'acollida fent-se del Barça. El barcelonisme es va convertir en un element de cohesió social en aquella societat en blanc i negre imposada per la repressió del règim i la incertesa nacional del moment. És un fenomen similar al que observem avui al Camp Nou amb la presència creixent de joves catalans procedents de la nova immigració magrebina o llatinoamericana.
És clar que en el món global actual l'adscripció a uns colors determinats desborda les vies d'adscripció tradicionals per esdevenir un fenomen mundial. Són els nous culers, fruit del marxandatge i de la globalització televisiva, presents en qualsevol racó del món, de tal manera que hom ja no s'estranya de trobar en un racó perdut del Carib com ara Manzanillo un restaurant en què el seu propietari costa-riqueny, un empedreït seguidor del Barça, ha bastit un temple blaugrana amb banderes, samarretes, fotografies, portades de diaris i una carta de salutació de Joan Laporta.
Així doncs, avui tenim culers de tota mena: de pota negra, del bressol a la tomba; d'arrelament local (català), culers que ho són des de la infantesa via familiar o de context o des de la seva arribada a Catalunya –els nous immigrants procedents d'altres latituds inclosos–; d'adscripció inicialment política en moltes de les penyes que proliferen a l'Estat espanyol; d'adscripció universal. Sigui com sigui aquesta és una qualitat que cohesiona, que identifica, que convindria conservar perquè alhora projecta el país més enllà de les seves fronteres.