Un miracle
i l'Espanyol
és sideral i
dir el contrari és mentir
Sí, un miracle. Això és el que necessita l'Espanyol per puntuar, i si sublima la proesa, guanyar al Camp Nou diumenge. La diferència entre la plantilla blaugrana i la blanc-i-blava és sideral en qualitat i en poder econòmic. La mal anomenada lliga de les estrelles és una misèria per a la gran majoria dels mortals. Només s'escapen de l'equació el Barça i el Madrid, amb el permís de l'Atlético que, amb un pressupost dues vegades inferior, ha gosat entrar en el regne i guanyar una lliga fa dues temporades. Aquí és parla de la proesa colchonera com un bocí d'èpica ibèrica, perquè seria impossible veure un equip de la mida del Leicester, recent campió de la Premier, triomfar amb les regles econòmiques de la lliga. Així doncs, cal observar el derbi com un matx en condicions desiguals per molt que l'efervescència i la motivació prèvies tendeixin a trair el raciocini dels seguidors blanc-i-blaus. El Tamudazo és el tema del moment als ulls dels aficionats periquitos que somien fer la guitza a l'etern rival després d'una temporada depriment. Benzina emocional, però sense un substrat futbolístic prou arrelat per creure, de veritat, que es pot plantar cara al Barça. No és falsa modèstia. Aquell Espanyol del 2007 tenia futbolistes de la talla de Tamudo, Luis García, De la Peña, Riera i Zabaleta. Jugadors amb prou categoria i amb un títol de copa (2006) i un subcampionat de la UEFA (2007) a les espatlles. Persones de talent i amb la serenor suficient per mostar i oferir un toc de geni en el moment precís. Ara l'Espanyol arriba al Camp Nou en un curs de transició, de final de trajecte. Es cuina una revolució per engreixar un equip esquelètic. Un conjunt que recull les guspires d'anys de misèria. I és que els de Cornellà, al marge de la desigualtat intrínseca de la lliga, han batallat contra els seus propis dimonis. Vist en perspectiva, el miracle és mantenir-se a primera tots aquests anys. Qui sap si encara queda un truc final.