Novak va aprendre una lliçó
Novak Djokovic, el millor jugador de tennis del moment, va reobrir fa un mes una polèmica que jo creia superada en afirmar que els jugadors haurien de cobrar més que les seves companyes per una qüestió de seguiment. El jugador serbi té raó quan diu que l'ATP genera més interès que la WTA, ja que, segons la BBC, l'audiència televisiva del circuit masculí va ser el 2015 de 973 milions d'espectadors, mentre que la del femení va ser de 395. Seguint el seu raonament, i a partir d'una apreciació personal que no puc confirmar amb dades, les esquiadores del circuit d'alpí farien bé de reclamar premis més alts que els seus companys masculins, ja que tinc la sensació –repeteixo que no confirmada amb dades– que els aficionats prefereixen veure Lindsey Vonn i Lara Gut que no pas Marcel Hirscher i Aksel Lund Svindal. No em consta, però, que cap esquiadora hagi reclamat un tracte dispar, de manera que els premis es mantenen igual per als dos gèneres. Djokovic, a més, oblida que l'interès per les coses no és fix, sinó que fluctua. Sense deixar el tennis de banda, m'atreviria a dir que el prodigiós circuit femení de finals dels vuitanta i principi dels noranta –Steffi Graff, Martina Navratilova, Monica Seles– gairebé igualava en seguiment el circuit masculí.
L'afirmació del jugador serbi es produeix, a més, en un dels esports, el tennis, en què probablement més s'ha treballat per a l'eradicació no només del masclisme, sinó també de l'homofòbia. La jugadora nord-americana Billie Jean King –dona i lesbiana– va ser una abanderada de les dues causes ja fa més de quaranta anys. Què li devia dir, una persona com ella, en la trobada que, juntament amb Chris Evert, Djokovic va propiciar per demanar disculpes? La lliçó per a Novak és que va aprendre a ser l'amo dels seus silencis.