Memòria

Als culers de record selec­tiu ja no cal ni reco­ma­nar-los fàrmacs dedi­cats a l'enfor­ti­ment de la memòria. Han obli­dat, fins i tot, la ratxa dels 39 par­tits invic­tes. Avui, n'hi ha prou amb pen­sar quina va ser l'última vegada que el Barça va gua­nyar dos doblets con­se­cu­tius i ima­gi­nar la quan­ti­tat d'aigua que ha pas­sat sota el pont des d'ales­ho­res. Entre­nat per Dau­cik, l'equip titu­lar d'aque­lla pro­esa era for­mat per Rama­llets; Seguer, Biosca, Segarra; Flo­tats, Bosch; Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Sí, just la davan­tera immor­ta­lit­zada per Ser­rat en la pre­ci­osa cançó Temps era temps. Fa 63 anys. Per tant, recor­rem als records i evi­tem la temp­tació –no en direm infàmia– d'aigua­lir el vi de la fausta cele­bració, en cas que acabi arri­bant. Com que ja ens conei­xem prou i sabem de quin peu coi­xeja el tarannà del bar­ce­lo­nista, la referència històrica resulta prou indi­cada per evi­tar la temp­tació de creure que repe­tir lliga i copa dos anys seguits és bufar i fer ampo­lles. El Barça només ha acon­se­guit sis doblets en la seva cen­tenària història, i tan sols setze equips per­ta­nyents a qua­tre clubs poden lluir tal dis­tinció en tot el recor­re­gut del fut­bol a l'Estat. A par­tir d'aquí, podem dis­cu­tir el que cal­gui, però convé situar-nos a lloc, inten­tar ser curo­sos i jus­tos, que, de vega­des, els culers mos­tren tendència a sen­tir-se farts de tants àpats quan abans pas­sa­ven una fam digna de Car­panta.

Si, per l'èpica i el relat, a l'Espa­nyol li cal recórrer al Tamu­dazo per moti­var-se i espan­tar, cap pro­blema. Cadascú baixa les esca­les com vol i Déu li dóna a enten­dre, només fal­ta­ria. Tam­poc entra­rem en la por per la undécima ni en la depressió per no haver acon­se­guit una nova Cham­pi­ons en l'era Messi, tal com resul­ta­ria legítima aspi­ració. Al cap i a la fi, si som capaços de man­te­nir el cer­vell fred, tot­hom ha arri­bat al cap del car­rer quan toca ana­lit­zar el pre­sent rabiüt i futur imme­diat de can Barça. S'han de gua­nyar tres par­tits, tres finals èpiques, si pre­fe­riu el for­mat més guer­rer, i després, posar fil a l'agu­lla amb les carències i lliçons vis­cu­des en aquests mesos. Espe­ci­al­ment, aques­tes dar­re­res set­ma­nes. Que el calen­dari és mata­dor ja no val ni com a excusa. La càrrega de par­tits i les fac­tu­res per can­sa­ment o lesi­ons obli­guen a pren­dre nota, a reforçar amb urgència la ban­queta i revi­sar l'ano­me­nada classe mit­jana del ves­ti­dor. També, dei­xar de fit­xar cro­mos de cara a la gale­ria per estu­diar pro­fun­da­ment què li cal a aquest Barça i què pre­cisa si vol man­te­nir velo­ci­tat de cre­uer. Abun­den ja les evidències, les cer­te­ses, perquè a aquest club, sor­to­sa­ment, li sobren diagnòstics i veus auto­rit­za­des, sobre­tot fora de l'enti­tat, i som ben cons­ci­ents de les neces­si­tats actu­als. No seria sobrer afron­tar aquests tres matxs amb cert canvi de visió, apel·lant al posi­ti­visme del got mig ple. Per molt esgo­tats i fosos que esti­guin, tres i prou. Tres, i el pri­mer doblet con­se­cu­tiu des que Kubala lide­rava. A ser­rar les dents i enda­vant les atxes, que l'objec­tiu és a tocar. Si no l'asso­lei­xen, senyal que el sot ha estat insu­pe­ra­ble. En cas que l'acon­se­guei­xin, quina sort saber quins són els símpto­mes de la malal­tia per gua­rir-la gràcies a la medi­cació indi­cada. Però aquesta, que consti, ja no és feina dels juga­dors. Ells prou fan i han demos­trat ja. Mireu més amunt.