Primer, la lliga
El Barça es juga dissabte a Granada i contra el Granada una lliga que molts barcelonistes ja van donar per guanyada fa unes quantes jornades, erròniament, com es va veure després d'unes ensopegades inesperades de l'equip de Luis Enrique que el van portar a tenir l'obligació de guanyar tots els partits que quedaven si volia dependre només de si mateix. Això s'ha aconseguit fins ara, i diumenge passat l'Atlético va punxar contra el Llevant, però el Madrid de Cristiano i de les errades arbitrals, sempre en benefici blanc, ha aguantat i està en disposició de guanyar la lliga si guanya al camp del Deportivo de la Corunya i el Barça no guanya a Granada. Així estan les coses. Molts anys enrere, el barcelonisme estaria patint pel que pugui passar dissabte i per la possibilitat que la lliga se l'endugui el màxim rival. Encara els passa, als culers de pedra picada de generacions que recorden el Cruyff jugador i els anys anteriors. Entre els culers d'avui dia, els acostumats a veure un equip guanyador, això no passa. O no passa tant. Ells senzillament diuen: “Guanyant a Granada, campions.” No recorden el Barça que ho espatllava tot ( o li espatllaven tot), i com a molt recorden les lligues de Cruyff guanyades al Madrid gràcies al Tenerife o l'última de Cruyff, que va perdre el Deportivo perquè va fallar un penal al final del partit contra el València i es van condemnar ell mateix. Ara, doncs, molts culers ho veuen tan clar com l'entrenador Luis Enrique: es guanya a Granada i a celebrar la lliga.
D'on ve el canvi de mentalitat? “Cruyff ens va acostumar a guanyar i la victòria ens va reforçar els músculs de la confiança. Sense proposar-s'ho, ens va simplificar la vida i va convertir una manera masoquista i una mica tràgica d'entendre la militància en una activitat generalment il·lusionant, fins i tot en la discrepància.” La frase es pot trobar en la pàgina 145 del llibre de Sergi Pàmies Confessions d'un culer defectuós, editat per Empúries i que és un magnífic retrat del barcelonisme i dels culers. Vist des de la perspectiva d'un escriptor i periodista culer que es declara cruyffista, això sí. No se'l perdin si són del Barça, perquè definint-se a si mateix, defineix la culerada, l'analitza i fa una radiografia de les patologies bàsiques del barcelonisme convencional, com diu la contraportada. És per això que el barcelonista d'ara mateix sap que per guanyar la lliga només s'ha de guanyar a Granada. I que s'hi guanyarà. És clar que dit això, surt ben aviat l'“ai, ai, ai” o aquell rau-rau de patiment tan intrínsec al barcelonisme. S'ha canviat, però no tant. I fa por si l'equip juga molt bé, però no marca, o si hi ha actuacions arbitrals tan dolentes o desajustades com la del col·legiat de diumenge passat o tants d'altres al llarg de la temporada. Curiosament, un equip que els comentaristes madrilenys de programes innombrables acusen de ser beneficiari d'errades arbitrals en forma de penals o expulsions de jugadors de l'equip contrari, quan en realitat els barcelonistes s'indignen perquè n'assenyalen pocs pels que hi ha al camp, i molts equips no perden jugadors malgrat entrades com les d'algun defensa de l'Espanyol la setmana passada. És el futbol. El Barça té la lliga guanyada si va a Granada i guanya. Doncs això.