Abans-d'ahir va fer 32 anys, un número Bolly­cao que en el fut­bol no ho és tant. L'edat no per­dona i de la mateixa manera que aquesta tem­po­rada ja no hem vist de blau­grana Xavi Hernández, arri­barà el dia que no veu­rem Ini­esta. Difícil d'ima­gi­nar, oi? Són catorze tem­po­ra­des gau­dint del seu fut­bol mera­vellós, mol­tes de veure'l bata­llar rei­vin­di­cant la titu­la­ri­tat, l'evi­dent com­pa­ti­bi­li­tat amb Xavi que alguns li van negar –amb l'excusa de no se sap qui­nes històries que tenen a veure amb l'equi­li­bri– durant tant de temps i que es va gua­nyar a pols a còpia d'intel·ligència. Per for­tuna del món mun­dial. Sort que allò sem­bla que va pas­sar a la pre­història perquè, real­ment, fa una mica de ver­go­nyeta recor­dar-ho. Pocs juga­dors tan bons han hagut de suar tant per gua­nyar-se un lloc a l'onze ini­cial del Barça...

Ini­esta, ara, és el capità. I un fut­bo­lista de lle­genda. Pel seus títols i pel seu tarannà. I, és clar, pel seu fut­bol. Sobre­tot pel seu fut­bol. I aquí ens que­dem. Pocs com ell. No en el fut­bol d'ara, en el de sem­pre. Quan ple­gui –que espe­rem que sigui d'aquí a molts anys–, la seva figura anirà acom­pa­nyada de la d'un fut­bo­lista que era esti­mat per totes les pilo­tes del pla­neta fut­bol. De fet, es tracta d'una sim­ple cor­res­pondència per tants anys de bon tracte. Però en comp­tes d'anar a menys, la seva figura, al Barça actual, s'ha con­ver­tit en encara més essen­cial. O encara diríem més: vital.

Farem una prèvia. El mig­cam­pista man­xec ha jugat el 66,67% dels minuts de la tem­po­rada entre els que hi ha, és clar, els de qua­li­tat. Va començar com a titu­lar el curs aixe­cant la super­copa d'Europa con­tra el Sevi­lla i l'aca­barà igual, amb el dar­rer par­tit de la lliga a Gra­nada i el de la tem­po­rada, la final de la copa, un altre cop con­tra el Sevi­lla, en l'onze ini­cial de Luis Enri­que. Les estadísti­ques, en atac, només ens mos­tren un gol (con­tra el Real Madrid, en el 0-4 al Ber­nabéu) i qua­tre assistències (dues per a Suárez i una per a Ney­mar i Messi). En defensa, més pilo­tes recu­pe­ra­des que mai. I en acti­tud, més quilòmetres recor­re­guts dels que mai hau­ria ima­gi­nat.

Tor­nem on érem, a la seva con­dició de juga­dor vital. Cer­ta­ment, pocs gols i sor­pre­nents poques assistències, però la sen­sació és que la tem­po­rada de don Andrés està sent magnífica. El de Fuen­te­al­bi­lla ha hagut d'evo­lu­ci­o­nar al mateix temps que l'equip davant d'una posada en escena con­di­ci­o­nada a la idea de l'entre­na­dor i, sobre­tot, al tri­dent. Luis Enri­que vol jugar a tota pas­ti­lla, d'àrea a àrea, aspecte que explica la situ­ació límit de fut­bo­lis­tes com Ser­gio Bus­quets i Raki­tic, obli­gats a abraçar molt espai i a tre­ba­llar en distàncies gai­rebé impos­si­bles. Ini­esta ha estat a l'altura física havent de viure, fins i tot, situ­a­ci­ons sur­re­a­lis­tes per a ell, per exem­ple, la jugada de con­tra­a­tac de l'Atlético de Madrid en la tor­nada de la semi­fi­nal de la Cham­pi­ons que acaba amb penal d'Ini­esta. Va ser l'únic juga­dor capaç d'arri­bar a temps de defen­sar l'acció, esprin­tant i cre­uant tot el camp, fins a veure's embo­li­cat en el penal que va sen­ten­ciar el Barça. La humi­li­tat i la pro­fes­si­o­na­li­tat d'Ini­esta han fet que més enllà de la feina que fa al club s'hagi posat a les mans del fisi­o­te­ra­peuta –i tan­tes coses més– Emili Ricart per com­ple­tar les neces­si­tat del seu cos, per cert, gens fràgil, tot i que ho pugui sem­blar. Aquesta acti­tud ha fet que després de tants anys de car­rera, amb l'edat i la nova manera de jugar, enguany només hagi tin­gut una lesió al bíceps femo­ral de la cama dreta, durant el Barça-Bayer Leverku­sen del setem­bre de l'any pas­sat. Un mes de baixa i fins avui. Com un toro.

Però sobre­tot, la trans­cendència d'Ini­esta recau en el més impor­tant, com sem­pre, en el que té a veure amb la pilota. En aquest Barça cada vegada menys acadèmic, cada cop més allu­nyat de cer­tes essències que el van con­ver­tir en la referència mun­dial del sec­tor, el cer­vell del 8 del Barça recu­pera mol­tes neces­si­tats per al joc col·lec­tiu del grup que tenen a veure amb la pausa de Xavi i la seva ver­ti­ca­li­tat habi­tual. Un dos en un en un moment que només ell és capaç d'enten­dre. Córrer o fre­nar. Con­tro­lar la pilota o donar-li velo­ci­tat. Atu­rar el par­tit o acti­var el ver­ti­gen. El bar­ce­lo­nisme espera veure'l de pro­ta­go­nista en les dues fotos que la tem­po­rada encara ha d'ofe­rir als afi­ci­o­nats. Ini­esta.