Un altre cop campions de lliga, èxit que no pot apaivagar ni la fartanera dels darrers temps. Més val que el barcelonisme fugi d'aparentar que ja en sobren, de títols. Per sort, la fressa dels darrers dies quedarà oblidada, fins l'any vinent, en qüestió de 24 hores. Ens han tornat a posar el cap com un timbal entre maletins, sospites i insinuacions velades, apostes il·legals i l'acostumat repertori de tripijocs mai provats, difosos des de la batalla de trinxeres entre fronts mediàtics eternament disposats a llançar-se les recriminacions partidistes pel cap. El futbol espanyol es distreu amb aquest tèrbol entreteniment, obviant la investigació de les il·legalitats, sempre presumptes i pendents de certeses. Una tradició perillosa, en previsible augment quan el poder de les apostes esportives comenci a generar massa evidències que requeriran l'actuació dels tribunals de torn, dropos quan toca aclarir què passa de veritat en un sector que acumula ja dècades d'impunitat. La venda de partits és vella com anar a peu, expressió de picaresca. Sort que ara estem en mans del policia ultradretà Tebas, que posarà pau al saloon a garrotades si fem cas de les seves fanfarronades de bomber que atia el foc amb benzina.

Pel que fa a l'última jornada, només quedava certificar al Nuevo Los Cármenes l'evidència que el Barça es troba a mons de distància d'un rival alleujat. Si volen, a Madrid els queda el consol dels 14 minuts en què es van sentir campions, la distància temporal viscuda entre el 0-0 a Andalusia i el 0-1 a Galícia. Amb això, les seves televisions ja poden muntar una superproducció de ficció per entretenir el personal fins a la final de la Champions. El Barça, disposat a imposar la lògica, va comprovar de seguida que era més enemiga l'extrema sequera de la gespa que no pas un ressacós i fluixot Granada. Si no teníem cap dubte sobre el compromís, talent i professionalitat dels blaugrana, entre la concentració d'un Neymar més espavilat i el sentit killer de Luisito Suárez, el presumible thriller va durar ben poc. Suárez ha acabat la lliga amb 40 gols, 14 en la recta final, exageració digna de Messi. I el rei del futbol, com Iniesta, acumula ja en el seu palmarès un terç del total de les lligues aconseguides, per si les noves generacions volen reflexionar una mica sobre això. Sis de les últimes vuit lligues al sarró, senyal inequívoc que ningú no ha de tòrcer el camí d'èxit emprès gràcies al fantàstic model arrodonit. Res d'invents ni canvis de rumb.

Ningú no pot qüestionar el merescut triomf del Barça en aquest campionat, i encara menys des de les files pròpies. Ara només en queda una de ben peluda, la final de copa, nou caramel per presentar-la com la batalla entre la lleialtat constitucional dels simpàtics sevillans i el mal personificat en els secessionistes irredempts, com si esportivament no presentés prou al·licients. Malgrat que el favorit vesteixi de blaugrana, el Sevilla serà un rival temible, fet que encara hauria de donar més volada a la consecució del doblet, la certificació final d'una temporada formidable, rodona fins i tot quan deixa un munt de feina, una llarga llista de deures, si es vol perseverar en l'excel·lència i seguir regnant mentre aguanti el cos de Messi i el trident continuï ben avingut. Celebreu la lliga. Després d'un gran ensurt encara té més bon gust.