Un altre cop cam­pi­ons de lliga, èxit que no pot apai­va­gar ni la far­ta­nera dels dar­rers temps. Més val que el bar­ce­lo­nisme fugi d'apa­ren­tar que ja en sobren, de títols. Per sort, la fressa dels dar­rers dies que­darà obli­dada, fins l'any vinent, en qüestió de 24 hores. Ens han tor­nat a posar el cap com un tim­bal entre male­tins, sos­pi­tes i insi­nu­a­ci­ons vela­des, apos­tes il·legals i l'acos­tu­mat reper­tori de tri­pi­jocs mai pro­vats, difo­sos des de la bata­lla de trin­xe­res entre fronts mediàtics eter­na­ment dis­po­sats a llançar-se les recri­mi­na­ci­ons par­ti­dis­tes pel cap. El fut­bol espa­nyol es dis­treu amb aquest tèrbol entre­te­ni­ment, obvi­ant la inves­ti­gació de les il·lega­li­tats, sem­pre pre­sump­tes i pen­dents de cer­te­ses. Una tra­dició peri­llosa, en pre­vi­si­ble aug­ment quan el poder de les apos­tes espor­ti­ves comenci a gene­rar massa evidències que reque­ri­ran l'actu­ació dels tri­bu­nals de torn, dro­pos quan toca acla­rir què passa de veri­tat en un sec­tor que acu­mula ja dècades d'impu­ni­tat. La venda de par­tits és vella com anar a peu, expressió de pica­resca. Sort que ara estem en mans del poli­cia ultra­dretà Tebas, que posarà pau al saloon a gar­ro­ta­des si fem cas de les seves fan­far­ro­na­des de bom­ber que atia el foc amb ben­zina.

Pel que fa a l'última jor­nada, només que­dava cer­ti­fi­car al Nuevo Los Cárme­nes l'evidència que el Barça es troba a mons de distància d'un rival alleu­jat. Si volen, a Madrid els queda el con­sol dels 14 minuts en què es van sen­tir cam­pi­ons, la distància tem­po­ral vis­cuda entre el 0-0 a Anda­lu­sia i el 0-1 a Galícia. Amb això, les seves tele­vi­si­ons ja poden mun­tar una super­pro­ducció de ficció per entre­te­nir el per­so­nal fins a la final de la Cham­pi­ons. El Barça, dis­po­sat a impo­sar la lògica, va com­pro­var de seguida que era més ene­miga l'extrema sequera de la gespa que no pas un res­sacós i flui­xot Gra­nada. Si no teníem cap dubte sobre el com­promís, talent i pro­fes­si­o­na­li­tat dels blau­grana, entre la con­cen­tració d'un Ney­mar més espa­vi­lat i el sen­tit killer de Lui­sito Suárez, el pre­su­mi­ble thri­ller va durar ben poc. Suárez ha aca­bat la lliga amb 40 gols, 14 en la recta final, exa­ge­ració digna de Messi. I el rei del fut­bol, com Ini­esta, acu­mula ja en el seu pal­marès un terç del total de les lli­gues acon­se­gui­des, per si les noves gene­ra­ci­ons volen refle­xi­o­nar una mica sobre això. Sis de les últi­mes vuit lli­gues al sarró, senyal inequívoc que ningú no ha de tòrcer el camí d'èxit emprès gràcies al fantàstic model arro­do­nit. Res d'invents ni can­vis de rumb.

Ningú no pot qüesti­o­nar el meres­cut tri­omf del Barça en aquest cam­pi­o­nat, i encara menys des de les files pròpies. Ara només en queda una de ben peluda, la final de copa, nou cara­mel per pre­sen­tar-la com la bata­lla entre la lle­ial­tat cons­ti­tu­ci­o­nal dels simpàtics sevi­llans i el mal per­so­ni­fi­cat en els seces­si­o­nis­tes irre­dempts, com si espor­ti­va­ment no pre­sentés prou al·lici­ents. Mal­grat que el favo­rit ves­teixi de blau­grana, el Sevi­lla serà un rival temi­ble, fet que encara hau­ria de donar més volada a la con­se­cució del doblet, la cer­ti­fi­cació final d'una tem­po­rada for­mi­da­ble, rodona fins i tot quan deixa un munt de feina, una llarga llista de deu­res, si es vol per­se­ve­rar en l'excel·lència i seguir reg­nant men­tre aguanti el cos de Messi i el tri­dent con­tinuï ben avin­gut. Cele­breu la lliga. Després d'un gran ensurt encara té més bon gust.