La jerarquia del Barça
de Milà
Els que siguin més del segle XX que del XXI deuen recordar com de difícil és guanyar una lliga. Tan difícil que has de ser el millor, jugant contra tots, en condicions bones i dolentes i al llarg de nou mesos de competició. La sort, una bona ratxa o un sorteig favorable no hi tenen ni veu ni vot. El campió de lliga, per molt o per poc, pel davant, pel darrere o en perspectiva, és el millor de tots els que hi participen i aquesta és la premissa a qualsevol conclusió o balanç de la temporada. Hi ha diversos factors, a més, que fan d'aquesta 24a lliga del Barça un títol significatiu.
L'equip blaugrana, a banda de ser el que ha guanyat més partits (29) i el que ha marcat més gols (112), ha estat líder 27 de les 38 jornades del campionat. Posats a triar el moment, el 0-4 al Bernabéu, el dia en què els de Luis Enrique deixen clar qui segueix en el camí de l'èxit i qui continua en el del fracàs. Si volen un nom, Luis Suárez, el millor davanter de la lliga, amb els 40 gols, les 16 assistències i el rol determinant en l'esprint final marcant 14 dels 24 gols de l'equip en els últims cinc partits. I si volen un concepte per reflexionar, la tridentocràcia, capaç d'enlairar l'equip en 39 jornades d'imbatibilitat i de deixar-lo prou desarmat per perdre un avantatge de 10 punts en la classificació (KO en la Champions a banda) en quinze dies de fragilitat.
Si guanyar una lliga dues vegades és un valor afegit, aquest també el té, com de ben segur que té el valor de revàlida de l'etapa de Luis Enrique amb tres de tres títols la primera temporada i tres de cinc en la segona, tot i que falta la final de copa de diumenge contra el Sevilla; el valor de la jerarquia que demostra un equip que guanya sis de les vuit últimes o vuit de les dotze últimes lligues; i el valor d'un projecte consolidat, amb denominació d'origen i guanyador. Amb aquest balanç ja em perdonaran, però la final de Milà es pot mirar amb tota la passió que es vulgui, però no deixarà de ser una anècdota.