Un cop desviada l'atenció, ens han segrestat l'apassionant final de copa, ja no la veiem com el duel entre dos equips de talent i categoria. El Barça no seria el que és si parléssim d'un simple club esportiu; la seva càrrega simbòlica li ha forjat una incomparable dimensió. La decisió de la senyora Dancausa obeeix a un interès electoral i també, expressa una voluntat autoritària entre dominant i súbdit. Qui mana mana, i l'altra part no té altre remei que obeir. No oblidem on som, en quin moment històric vivim, si volem entendre la tupinada de les estelades. No ens limitem a parlar d'una coacció contra un dret tan bàsic com la llibertat d'expressió; anem més enllà. Vivim en una Catalunya que, a través del parlament executiu de la voluntat popular majoritària, crea estructures d'estat per tal de forjar un país propi. Mentre avancem en el camí cap a la república catalana, trobem la resistència d'aquells que no volen alterar l'actual estat de coses, la submissió viscuda durant tres-cents anys, tan favorable als seus interessos. El pas endavant dels darrers anys comporta que ja no estem disposats a patir més arbitrarietats, a seguir acotant el cap, a acatar la voluntat aliena de qui té la paella pel mànec. Aquesta pantalla ha quedat superada, ja no som allà malgrat que ens hi passéssim segles. Al davant, el dominador només mostra imperícia, tossuderia, incapacitat d'escoltar i reconèixer la seva escassa qualitat democràtica, la seva nul·la empatia per entendre els arguments i sentiments del proïsme. Aquest enrocament els impedeix el que han reclamat generacions de catalans: el tracte entre iguals, el respecte a la identitat, a la diversitat, a la nostra manera de fer i ser. Els temps reclamen valentia, màximament quan ens volen criminalitzar, presentar-nos com a violents, teixir una imatge virtual que té a veure amb els seus desitjos de repressió, mai amb les nostres realitats. Aquí i ara, la covardia és un anacronisme històric i ja no compta la resignació o el peix al cove perquè hem trobat la sortida a l'atzucac eternitzat.

Per tant, res d'amagar el cap sota l'ala, de demanar perdó i anar calculant el marge de benefici pactista, de mantenir feixistes al capdavant d'organismes. No ens hem de justificar de res. El futbol, enorme metàfora, també ha de marcar camí i generar reflexió. Altre cop, l'anomenada societat civil ha hagut de córrer per fer justícia i evitar la prohibició, mentre els nostres representants polítics en feien bandera. El contrast és evident. No comptàvem amb els futbolistes, instal·lats en el seu món privilegiat, però sí que calia resposta, determinada i ferma, dels dirigents blaugrana, tan tebis com calculadors de conveniència. Ja toca que sàpiguen estar a l'altura del moment, del club, del país. Una setmana horribilis els ha negat la medalla d'una bona renovació amb Nike. Reconeixem mèrits, però sembla coherent amb els ingressos que ha de tenir el club hegemònic en el futbol. A partir de dilluns el secretari tècnic agafarà protagonisme. L'espera una feinada que també necessita professional, imaginació i alternatives. Treballar al Barça i per al Barça obliga a rendir a l'altura exigida, sigui als despatxos, a la llotja o a la gespa, i estar en consonància amb la realitat del país i la seva institució més representativa.