Havia de ser una setmana de ressaca, per gaudir dels quatre títols aconseguits. Si algú desitjava neguitejar, quedava el recurs de patir amb la final de Champions. Res de res. El Barça, prou que ho sabem, mai no esgotarà la nostra infinita capacitat de sorpresa, tot i que resultaria més propi parlar aquí de directiva, que la institució no en té cap, de culpa. Sort encara que divendres va caure la renovació de Busquets, notícia programada per tapar relliscades d'un gruix espectacular. Per salut i experiència, no avancem encara esdeveniments, esperem a confirmar la marxa de dos pilars bàsics en l'onze titular, notícia que ha deixat bocabadada la parròquia culer. No entrarem en matisos, com tampoc valorarem pel broc gros. El cas i l'evidència rauen en el fet que ni Alves ni
Mascherano disposen de relleus de garanties i, en els dos casos, una anàlisi del rendiment prestat encara afegeix més sal a la hipotètica ferida. Del brasiler ens limitem al que dóna quan juga, convertit en peculiar societat limitada amb Messi que ha ofert fruits excel·lents, com es pot constatar amb un simple repàs d'estadístiques en el seu perllongat full de serveis. Parlem del millor lateral dret de la història, per si quedessin dubtes. Sobre l'argentí, no cal justificar els seus magnífics tangibles, l'excel·lent suma aportada per un professional conscient dels límits personals i lliurat a la causa col·lectiva.

Caldria comptar fins a cent abans de continuar, no fos cas que els rumors no passessin, afortunadament, d'això. Malgrat que els dos casos anteriors no resultin plats de gust, vistes les circumstàncies particulars i els inversemblants arguments plantejats per justificar-los, el súmmum de l'estupefacció va arribar amb les filtracions sobre un hipotètic –deixem-ho així– intent de pacte entre advocats i fiscalia per carregar a la institució el mort de les irregularitats comeses en el fitxatge de Neymar, a canvi de deslliurar els presidents de qualsevol pena. En resum, el Barça pagaria 14 milions més a l'Agència Tributària per la presumpta (això, peus de plom encara) evasió fiscal en els pagaments realitzats i, a canvi, els responsables de la gestió quedarien lliures de qualsevol taca. No cal parlar d'escàndol majúscul per pura obvietat. O sigui, si fas les coses amb els peus i els acabes ficant sorollosament a la galleda, tranquil, que rebi la institució, paraigua que protegeix i eximeix de culpes. Paradoxal manera de procedir. Un exercici de cinisme, de barra o de sinònims en abundància a càrrec dels promotors, per exemple, d'una acció de responsabilitat que encara cueja contra els antics companys de junta, ara convertits, prou que ho sabem, en enemics irreconciliables. Molt bonic, tot plegat.

Esperem que res es confirmi, malgrat que ratifiquem així a l'engròs el tret de personalitat definitori els darrers anys: quan s'atura la pilota, comencen els problemes. Toquen dos mesos de despatxos i, tal com han començat, no sabem si baixar de pet cap al refugi, que cauen bombes per tot arreu. Sort que han guanyat títols. Ara toca refer la plantilla, amb Bartra, també, al mercat a preu de saldo. Respirem profundament i posem una bona espelma a sant Gamper, no fos cas que prenguéssim mal. Els treus de Messi i el trident i semblen navegar sense rumb, camí del naufragi. I van guanyar fa un any amb majoria absoluta, santa paciència.