El plat està servit. I, com sol ser quan es tracta de la cultura ianqui, ve amb doble ració. Els Golden State Warriors han hagut de recórrer a l'èpica, i a la millor versió de Stephen Curry, per capgirar una final de conferència que tenien perduda contra els Oklahoma City Thunder. A l'altre costat, LeBron i els Cavaliers esperen venjar la desfeta de la temporada passada. No sé com s'ho fan, però en l'NBA sempre acaben tenint tots els al·licients.

No hi ha gran final sense un bon duel individual. Que si Messi-Cristiano, que si Sampras-Agassi, que si Senna-Prost, o que si Karpov-Kasparov. És un principi bàsic del pseudoperiodisme esportiu del present. Buscar i subratllar les individualitats com a metàfora del que hi ha en joc. Simbologia. Això, en l'esport nord-americà ho treballen com ningú. Magic Johnson contra Larry Bird. Michael Jordan contra Isaiah Thomas. O si anem més lluny, Wilt Chamberlain contra Bill Russell. En aquest context, una final entre Stephen Curry i LeBron James és el millor que li podia passar a l'NBA. L'espectacle mediàtic, i esportiu, comença des d'aquí. Crispetes. En envàs gegant.

Un cop personalitzat un esdeveniment col·lectiu, són d'agrair els elements que li aporten emoció. Que si un està lesionat i haurà de fer un esforç extra, que si l'altre hi arriba amb molèsties, que si aquest serà capaç de minimitzar els defectes o aquell podrà explotar les virtuts. O que si, com és el cas, “la venjança està servida”. No sé per quin motiu, s'adoren les revenges. Mai he entès per què una final és millor quan hi ha hagut un precedent, però ja admeto que aquesta és una lluita que he perdut. En aquestes finals de l'NBA, el duel Golden State-Cleveland, el Curry contra LeBron, és una reedició de les finals de la temporada passada. La litúrgia ja ha començat.

I per acabar, com a bon espectacle, no pot faltar aquell puntet d'èpica. Això en futbol ho veiem constantment. Representa que té molt més mèrit guanyar una lliga en l'últim segon de l'últim partit que no pas fer-ho amb cinc jornades d'antelació, quan hauria de ser al revés. Això s'explica perquè, entre tots, amplifiquem la dimensió de l'èpica. Per això, que el Golden State, ja considerat un dels millors equips de la història, arribi a la final havent de remuntar, patint i sense oferir el seu millor joc, és només una capa de pintura més en l'espectacle que representa l'NBA. El xou ha començat.