Avui dia, sense relat no pots ni sor­tir de casa. Tant se val si s'ajusta a la rea­li­tat o si et venen una moto sense rodes. El cas és col·locar-lo a l'opinió pública, i aquests dies ens n'hem empas­sat un de ben gros amb la con­se­cució de l'onzena, pre­sen­tat com un conte blanc de fades. Flo­ren­tino és un as quan vol difon­dre el seu pro­ducte. Té uns guio­nis­tes dig­nes de Hollywood, un exèrcit de veus monolític. En uns mit­jans domi­nats a volun­tat, ningú aixeca el dit per argu­men­tar que, per exem­ple, CR7 va sig­nar una final d'acord amb la seva medi­o­cre pres­tació en grans par­tits, que no cor­res­po­nia a un cadell com Lucas Vázquez la res­pon­sa­bi­li­tat d'inau­gu­rar la tanda de penals o que Zidane no ha fet res de nou amb el ramat de cro­mos que li ha tocat bre­gar. No ens hauríem d'estra­nyar. És el mateix labo­ra­tori on s'ha negat sis­temàtica­ment el pa i la sal al fantàstic Barça, cohe­rent amb la seva manera de viure esport i política, guiats pel cab­di­llatge de l'Ésser Supe­rior. El relat el posen ells i et toca empas­sar-te'l, vul­guis o no. No et dei­xen ni apel·lar a les evidències. Ara, si gua­nyes la Cham­pi­ons, el que faci el rival no té cap importància, el doblet i els qua­tre títols no valen res. Ells dic­ten, però no cal res­pon­dre amén, assu­mir la men­tida i age­no­llar-se. Aquí, un gra­pat de gent ha engo­lit que són uns pre­des­ti­nats, que gua­nyen per decisió divina i totes els ponen. Deuen tocar la glòria cer­ti­fi­cant la revi­fada del pro­ver­bial fata­lisme culer quan aler­ten d'un empat a ore­llu­des en color entre els tocats per la vareta màgica i aquells que han tin­gut la sort pun­tual de comp­tar amb Messi i un model excep­ci­o­nal, exe­cu­tat per una gene­ració fantàstica. Tram­pes dialècti­ques que, per desgràcia, calen. El seu objec­tiu, com­plert.

Par­lant de Messi, ja tenen la foto que volien, l'empas­ti­fada d'imatge ha estat monu­men­tal. La per­sona física que més impos­tos paga d'Espa­nya és el nou cap de turc, que als de la seva corda no se'ls pot tocar. I menys si els per­se­gueix Marta Silva de Lapu­erta, advo­cada de l'Estat i exdi­rec­tiva del Madrid amb Pérez. Res de jus­ti­fi­car l'hipotètic frau, però algú podria fer-nos el favor d'inda­gar de quin invi­si­ble poder bro­llen aques­tes ordres, i més quan arri­ben a l'extrem de qua­li­fi­car-lo com a cap mafiós sense que se'ls cai­gui la cara de ver­go­nya. El relat. Van gua­nyant en la tasca de la gota malaia, paci­ent i con­ti­nu­ada, de fer-nos veure el món i la rea­li­tat segons els convé. Flo­ren­tino es pot car­re­gar, de pas­sada, peri­o­dis­tes inde­pen­dents del nivell de Segu­rola i Diego Tor­res, que no passa res. Aquí ens estem acos­tu­mant a no repli­car perquè el nos­tre relat va en sen­tit con­trari. Con­tra l'eufòria ali­ena, estu­pe­facció pròpia car­re­gant-nos de raons entre Alves, Bar­tra i Gonçalves, la falta d'esma en el cas de les este­la­des, l'inad­mis­si­ble xan­tatge d'Adri­ano o el direc­tiu Arroyo anun­ci­ant amb la boca petita que això del patro­ci­na­dor va per llarg. No cal recor­dar que ha estat el secre­tari tècnic, i no el pre­si­dent com per­to­cava, qui ha con­fir­mat la falta de fons per fit­xar el que cal­dria. Aquí, fa anys i panys que els únics amb relat sol­vent son els fut­bo­lis­tes fent la seva feina. La resta sem­bla una diabòlica obra de la senyora Silva, men­tre Flo­ren­tino es peta de riure. Ens han tor­nat a men­jar la moral per con­ti­nu­ada incom­pa­rei­xença dels nos­tres repre­sen­tants.