L a no-inclusió d'Andrés Iniesta en el millor onze de la primera jornada de l'Eurocopa va ser l'enèsim i clamorós exemple de la incapacitat de les estadístiques per explicar el joc en termes absoluts. Aconseguir l'encaix entre els números i l'essència del joc és tan improbable com encabir la figura del quadrat en el forat destinat al cercle en un trencaclosques.

Fixem-nos, per exemple, en el recompte de passades. Es consideren passades bones les que arriben als peus d'un company d'equip. Diguem-ne, doncs, que s'exigeixen els mínims, perquè no és valora la qualitat de la passada: no és el mateix fer-la al primer toc (quan és necessari) a un company desmarcat, que fer-la després de quatre tocs i que el destinatari sigui un jugador que està pressionat per dos o tres contraris a un pam de la línia de banda i, com a conseqüència, és probable que acabi perdent la pilota. Per enriquir mínimament una mica aquesta estadística –tot i que no és la solució, però sí que esdevindria una eina més útil – seria interessant recollir el tant per cent del nombre de passades que superen línies de pressió del rival en vertical o en diagonal.

Si continuem prenent com a referència l'Eurocopa, molts dels jugadors que estan rendint a un gran nivell encapçalarien el rànquing d'una classificació de més passades que trenquen línies. Hi trobaríem els migcampistes més destacats del torneig com, evidentment, Iniesta, Luca Modric, i Toni Kroos, però també Jérôme Boateng, company de Kroos a la selecció alemanya, o a l'italià Leonardo Bonucci. Aquests dos últims, tots dos centrals, del Bayern de Munic i de la Juventus, respectivament, han donat autèntiques lliçons durant tota la temporada en aquest tipus de passades. Per fer-ho, però, a part de la seva qualitat tècnica i la seva bona lectura del joc, necessiten que l'estructuració de les línies de mitjos i davanters que tenen al davant permeti que hi hagi una correcta creació i ocupació dels espais perquè es produeixi la passada que ha de trencar el dispositiu defensiu del rival. Això implica que l'equip ha d'estar tàcticament molt ben treballat. Perquè és necessari fer bascular l'entremat defensiu amb canvis d'orientació per esperar que sorgeixi l'espai i el moment oportú per fer la passada; també és necessari tenir treballades les accions que ens permetin fer-la per terra entre línies o per dalt en llarg: o sigui, s'ha de disposar de davanters que sàpiguen llegir els espais que es generen entre els centrals i els mitjos contraris per venir a rebre i deixar de cara per a la incorporació dels migcampistes. I aquests també han de saber interpretar quan s'han d'incorporar des de la segona línia aprofitant les zones que queden lliures després dels desmarcatges de suport que fan els puntes. És un treball d'equip immens, que, fins i tot comptant les passades que superen línies, és inabastable a l'hora de quantificar en paràmetres estadístics.