Expectatives
i ho volem tot de manera immediata
El motor de la vida són els plans de futur. Alguns s'il·lusionen a tenir fills, altres a comprar-se un cotxe nou o bé a tenir casa pròpia, tenir parella o simplement gaudir d'aquell viatge somiat a l'estiu. Petites coses que van alimentant de felicitat la rutina diària. Sense aquests ingredients es perd l'espurna d'anar avançant, de fer camí. La vida, en si mateixa, és un conjunt de reptes que et vas proposant i superant. El problema rau quan alguns d'aquest reptes o il·lusions no s'assoleixen i comença a intuir-se el fracàs que deriva en frustració. Per això calen objectius vitals realistes. Ara mateix totes aquestes sensacions són les que habiten al cap dels seguidors de l'Espanyol. Les expectatives creades pel projecte de Chen Yansheng són immillorables i més quan s'escolta la música del full de ruta quinquennal presentat dilluns i anomenat Espanyol 2020. Deute zero en cinc anys; jugar a Europa cada temporada; comptar amb jugadors franquícia i ser un referent internacional en política esportiva de planter. Un pla d'expansió que ha de portar al club blanc-i-blau a una nova dimensió i a viure els millors anys de la seva història. El melodrama dels últims anys s'ha de convertir en una superproducció d'aquelles que et deixen enganxat al sofà esperant el capítol següent. No sóc ningú per posar aigua al vi de les il·lusions col·lectives de l'espanyolisme, però abans de fer el gran salt s'han de donar les petites passes prèvies. Vivim en un món accelerat i ho volem tot de manera immediata. Però Roma ni es va conquerir en una nit ni l'Espanyol assolirà tots els seus reptes en una sola temporada. El club està sortint del túnel on s'havia ficat, però en tot procés és necessari una catarsi. El curs que ve es començaran a visualitzar els grans canvis, però estem en l'inici d'aquest període de gestació i la temporada següent serà el pas més complicat. No es tocarà la lluna, i si molts ho pensen, potser acabaran frustrats.