Per al gironí que passeja amb el cap cot
ha estat a les portes
de primera prioritzant la pilota
Les malediccions i traumes xamànics els traginem perquè ho hem triat, i a pesar que Bela Guttman i Babe Ruth la van clavar, tampoc s'han desmerèixer les accions nocives del Benfica i els Red Sox per alimentar les seves desgràcies. Ho dic perquè aquesta setmana et pots topar per la zona del Carlemany un espècimen que deambula amb les mans a l'esquena mentre repeteix que mai pujarem a primera, que anar vestits com l'Atlético ens perjudica, que som l'antagonista d'una tragèdia grega a la catalana, que després de dos anys suculents en vindrà un d'apocalíptic, que a barraques no controlen la venda d'alcohol a menors i que el disc de Sopa de Cabra en castellà era una merda i, a sobre, es deia Mundo Infierno.
No ens enganyem, tres intents fallits donen gasolina als pessimistes perquè aboquin el seu verb nauseabund, però si girem la dissertació veurem com el Girona ha estat a les portes de primera prioritzant la pilota, fitxant amb el cap, esbandint el prostíbul moral de la llotja i, tot plegat, sense utilitzar l'excusa dels diners com a barrera per aspirar a fites majors. A partir d'aquí, les conquestes es poden assolir per inèrcia i acaben sent caduques, o obtenir-les a través d'una planificació encertada que duu al cercle virtuós popularitzat per Laporta quan fumava puros de sensatesa. Nosaltres estem ara en el segon grup. Això sí, si ens creem a mida el paper de guerrer romàntic que frueix llepant-se les nafres i acaba seduint una desconeguda perquè provoca una pena commovedora, la distància entre ser un club amb tradició a convertir-se en un cadàver tapiat per una maledicció feta a mida és prou temerària per obligar-nos a encarar el demà amb l'esguard assossegat de qui passeja per fires com si estigués al saló de casa. En definitiva, com cantaria l'Adrià Puntí es tracta de tenir el somrís encisador del boig del telèfon del roig, així que si et trobes el gironí resignat del Carlemany li fots un clatellot perquè camini dret i amb les mans al davant, perquè si vam aguantar tres vegades els francesos, l'ascens acabarà sent un petit entrebanc que resoldrem ben aviat.