Parla qualsevol persona vinculada al clan Neymar i les borses cauen com en un Brexit. Si el pare de la criatura volia tranquil·litzar el panorama proclamant que el noi complirà contracte amb el Barça fins al 2018, ha aconseguit just l'efecte contrari. Felicitats per la credibilitat, cavaller. Per poc que baixés a territori mortal per ensumar l'ambient, detall força improbable vista la tendència a orbitar ben lluny de la terra, potser assumiria el corrent majoritari que pren cos entre el barcelonisme i com comencem a afartar-nos de la seva fatxenderia. Ja que la directiva, tèbia com de rutina i costum, no sap marcar-li on queden els límits, el culer de base sembla disposat a plantejar-li l'ultimàtum que ningú gosa fer des del club. Mira, Neymar, maco, si et paguen una fortuna lluny d'aquí, si fa quatre dies havíem quedat en l'acord de renovació i ara t'has oblidat de la paraula donada, digues al PSG o a aquell que et vulgui que pagui la clàusula i adéu-siau. I si és el Madrid de Florentino, també, que prou escarmentats estem amb el tarannà dels brasilers, una de les poques lliçons de la història que el culer sembla recordar sense patir l'habitual amnèsia generada pels marcadors favorables. Expressat amb relativa sorpresa, el clan ho té pelut. Lluny de patir, el barcelonisme comença a fer càlculs amb les inversions que facilitaria la milionada. Per enfortir l'onze titular, reforçar la minsa banqueta i, de propina si se sap gestionar la morterada, guardar-ne uns quants de cara al dèficit, que no ens refiem gens de Susana Monge quan presenta uns comptes dignes de Gran Capità, flors i violes allunyades de la pura praxi, la que ha impedit satisfer l'entrenador amb el caprici de Nolito.

Sobta la reacció popular quan arriba a l'extrem d'assenyalar Paulo Dybala com a preferència per substituir Neymar, elecció encertada en un doble sentit que sembla lògic malgrat que aquest món sigui il·lògic per natura. Primer, la seva (cara) contractació satisfaria Messi, que és l'únic patrimoni inamovible, l'únic actiu innegociable. I segon, per la indiscutible qualitat del jove argentí del Juventus. Enmig del continu desgavell en què s'ha convertit la relació amb Neymar, família i advocats, convindria mantenir un dogma de fe a manera de guia i ferm criteri a seguir: qui no vulgui jugar al Barça ja pot tocar el dos. Malament rai si algun dia es perd aquest punt d'autoestima per agenollar-nos davant del primer ambiciós que plantegi un xantatge econòmic a l'entitat i sigui capaç de guanyar la partida. Aquell dia abandonarem també la condició de més que un club per via estrictament esportiva. El pare de la criatura seria intel·ligent si parés l'orella per escoltar les sensacions de l'afició, que no nega, seria estúpid, la capacitat i talent de Neymar, però que comença a estar tipa d'aquesta exhibició en aparador de màrqueting que contrasta quasi a crits amb el model referencial de gust, la prudència, compromís i tendència a tot el contrari d'allò a què ens ha acostumat Messi, que també ens encanta per això. El Barça demostraria múscul, poder i criteri si decidís agafar ja el toro per les banyes. Cop de puny a la taula i s'ha acabat el bròquil. Impossible amb aquest president i junta. No saben liderar el parer de la tropa ni en casos molt clars. Com el que ens ocupa.